Els dracs catalans
Així com els nostres serpents han perdurat en la memòria oral i han tingut una escassa presència en la literatura, la memòria dels nostres dracs ha perdurat en la memòria de la gent en bona part gràcies al protagonisme atorgat per importants escriptors i pintors. El cavaller Espèrcius s’enfronta a un drac al “Tirant lo Blanc”, Roig i Jalpí narra el combat entre en Soler de Vilardell i el drac del Montnegre, els pintors medievals els van recrear en moltes obres i, modernament, no poden mancar dracs a les narracions del gènere èpic i llegendari, siguin novel·les, films o sèries.
![]() |
Dibuix de Joan Junceda |
Catalunya és país de dracs, els folkloristes de la
Renaixença i Amades en recullen històries a multitud d’indrets. A més de les
esmentades, les més conegudes són la de sant Jordi a Montblanc, la del de Sant
Llorenç del Munt mort per Jofre el Pilós, el del llac de Banyoles vençut per
sant Mer, el d’Arles del Tec per sant Guillem de Combret, o els de Soriguera,
Ridaura, Ripoll, vall del Bac, Rocallaura…
Els nostres dracs són quadrúpedes més que no pas bípedes,
alats, coberts d’escates, amb cua poderosa, llur alè fètid emmetzina l’aire i
les collites i devoren bestiar i gent —preferentment tendres princeses, si
poden triar. Solitaris, viuen en coves, sovint no gaire lluny d’aiguamolls o
cursos d’aigua. La presència del drac en una comarca porta la seva gent a la
ruïna fins que és alliberada per l’heroi, que pot ser un guerrer, un sant o les
dues coses alhora.
El drac de Montblanc i sant Jordi
Jordi, el sant i guerrer de la Capadòcia, apareix a Montblanc just quan la princesa es disposa a ser sacrificada al drac, tribut inevitable per salvar el poble de la seva fúria. La història és calcada de la que Iacopo da Varazze relata a la Llegenda àuria, escrita cap al 1266, situant-la a la ciutat líbia de Silene, però aquesta ja és una còpia de la de l’heroi grec Perseu, que a Etiòpia mata el monstre Cetus, salvant així a la bella Andròmeda, filla dels reis Cefeu i Cassiopea.
![]() |
Fragment mural de sant Jordi (monestir Sta. Mª de Lluça, s. XIV) |
Històries idèntiques les trobem des de l’Extrem Orient a
Europa i Àfrica. D’aquest continent, Frazer recull alguns costums —que no
llegendes— prou il·lustratius:
–Mukasa, l’esperit del llac Victòria que afavoreix la
producció d’aliments, el bestiar i la canalla, té un estol de verges al seu
servei
–els akikuyus reten culte a la serp d’un riu, amb qui fan
casar dones joves
–a Caeli —illa de Burú— atribuïren una plaga de cocodrils a
la passió que el príncep d’aquests sentia per una mossa, obligant el seu pare a
vestir-la de núvia i lliurar-li.
Relata el viatger Ibn Batuta que als nadius de les illes
Maldives se’ls apareixia cada mes un esperit maligne vingut del mar a qui, per
calmar-lo, li oferien una jove verge, que l’endemà trobaven violada i morta.
Frazer fa esment dels contes medievals a l’estil del de sant
Jordi i dedueix que “reflecteixen el costum real i contrastat de sacrificar
noies o dones per casar-les amb esperits aquàtics als qui sovint s’imagina com
serpents o dragons”.
El drac del Montnegre i en Soler de Vilardell
El cavaller Soler de Vilardell no es planteja enfrontar-se al drac fins que sant Martí, disfressat de captaire, li deixa una espasa de virtut, la famosa Vilardella. Després de comprovar que d’una espasada pot tallar robustes alzines o fendir les roques més dures, s’adreça cap a la cova i enmig de la brega li talla el cap en rodó. Eufòric, és rebut pels veïns com un heroi i, amb l’espasa, alça amunt la testa de la fera en senyal de victòria, però una gota de sang regalima per l’acer fins arribar-li al braç i el contacte amb el líquid verinós també el mata a ell.
![]() |
Vilardella, l'espasa de constel·lació |
Pel que fa a l’espasa Vilardella, a diferència de la Xarur
sumèria, que qui sap on para, i de l’Excàlibur del rei Artús, que la llegenda
ens diu que fou retornada a la Dama del Llac, la nostra espasa màgica es
conserva al Museu Militar de París o de Madrid. Sabem que el 1286 Berenguer de
Vilardell la vengué per molts diners a Alfons III, nét de Jaume I, i que els
reis catalans l’empunyaren en moltes batalles. Perquè fou tan desitjada? Ens ho
explica Francesc Eiximenis al 1386:
És axí mateix certa cosa que spasa constel•lada e armes
feytes en certa constel•lació donen o procuren ardiment e fortalea de cor a
aquells qui les dites armes porten. Per tal, lo rey En Jacme d’Aragó, qui pres
València, tostemps portava una spasa constel•lada quand venia haver batalla. E
en los archius del senyor rey d’Aragó huy present és la spasa de Vilardell,
famós cavaller, ab la qual matà la serp aquella tan gran de Sant Celoni, qui
matava los hòmens passants per lo camí.
L’ardiment e fortalea de cor que l’espasa constel·lada
donava al rei català és el mateix ardiment e fortalea de cor que donava Xarur al sumeri Ninurta. Els medievals desconeixien del tot els textos sumeris, que
no foren desxifrats fins al segle XIX, però la creença s’havia mantingut igual
durant 3.700 anys.
El drac de Banyoles i sant Mer
![]() |
Sant Mer i el drac de Banyoles |
Al drac d’Arles del Tec sant Guillem el venç només fent el
senyal de la creu. Els nostres dracs medievals personifiquen els enemics del
cristianisme, ben clarament ho veiem en el suposat origen d’alguns, com el de
Sant Llorenç del Munt, portat pels moros i deixat a la cova per mortificar el
poble cristià, o el de la cova de la vall de Ribes, on el rei moro deixà un
tresor custodiat per la seva filla encantada en forma de temible serp. Només la
intervenció divina els venç, sigui perquè el guerrer és un sant o perquè li ha
estat donada una espasa de virtut.
Dracs i serpents, d’on surten?
Dracs i serpents eren gairebé el mateix en les primeres civilitzacions, costa diferenciar-los amb claredat en aquells remots relats de sumeris, babilonis, egipcis o grecs, però hi trobem creences i simbolismes contradictoris. Els antics dracs i serpents de l’àmbit mediterrani, europeu i del Pròxim Orient són malèfics i, tanmateix, en aquestes mateixes cultures, la serp és símbol de saviesa associada amb la medicina. S’expressa clarament en la seqüència del Paradís: “La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet”. En canvi, els xinesos són benèfics i en primitives cultures africanes també són venerats com déus. Aquesta contradicció també la trobem a casa nostra: el comportament agressiu dels nostres dracs té poc a veure amb el dels serpents amb diamant.
Vist tot això, la meva humil hipòtesi és la següent:
![]() |
Déu cornut de l'Espluga dels Tres Germans |
Com dèiem a La Molsosa i les Deesses Mare: “Tot
sorgeix d’una energia creativa amb dos pols oposats —positiu i negatiu—, el yin
i el yang dels taoistes o el masculí i el femení de les antigues creences
agràries, amb una deessa personificant la fertilitat de la Mare Terra i un déu
cornut amb gran poder fecundant —el Pan grec, el Luperc o Faune romà i molts
altres”.
Frazer dona nombrosos exemples de pobles caçadors de tots
els continents que creuen en la vida més enllà de la mort, no només per als
humans, sinó també per a la resta d’animals. El de l’Arieja devia ser un déu de
síntesi, que vetllava per la prosperitat de tots els éssers vius, especialment
els que eren representats en la seva imatge, és a dir, els homes i les
principals espècies de les quals es nodrien: cérvols, bisons, cavalls, óssos.
La composició d’aquest déu paleolític varia segons l’àmbit
geogràfic on sigui i evoluciona, però es manté la idea de síntesi en un sol
cos de la diversitat de la Creació, que mil·lennis després seguim trobant en
els serpents xinesos. Wang Fu els descriu amb cap de camell, ulls de dimoni,
orelles de vaca, banyes de cérvol, coll de serp, ventre cobert de plaques de
petxina, potes de tigre amb urpes d’àliga i 117 escates com les de carpa
cobrint el seu cos, de les quals 81 són yang (masculí) i 36 yin (femení), fet
que ens confirma la seva naturalesa masculina, igual que el de la cova de
l’Arieja.
Els nostres serpents i els xinesos tenen un origen comú,
creences compartides en el seu temps per molts pobles prehistòrics, que a la
Xina han preservat fins als nostres dies mentre aquí només ens n’han quedat
vestigis en forma de rondalla. Malgrat la visió negativa de les serps propagada
per l’església cristiana, que n’agafa de l’Antic Testament la identificació amb
els enemics de Déu, els nostres serpents han conservat la facultat de volar, el
vincle amb l’aigua —alguns dels xinesos controlen rius, pluges i tempestes— i
el brillant de serp que ens recorda el culte solar del qual provenen.
El nostre malvat drac està vinculat a les noves religions,
que inicien els sumeris i continuen els babilonis i cultures mediterrànies. El
neolític porta una nova generació de déus que reflecteixen una nova mentalitat.
L’home paleolític es veu a sí mateix com una espècie més de la natura que, com
la resta d’animals, s’alimenta dels fruits de la terra que recull i dels altres
animals que captura. Res d’extraordinari, en aquella època els humans fem
gairebé el mateix que les altres bèsties.
Amb la revolució neolítica, el nostre paper canvia, passem
de ser una espècie més a ser l’espècie capaç de dominar alguns aspectes de la
natura, ja no depenem exclusivament de la recol·lecció de fruits silvestres
perquè hem descobert l’agricultura ni depenem exclusivament de la cacera perquè
ara tenim ramats.
![]() |
Gerra sumèria amb drac i serpent (2150 a.n.e.) |
La babilònica Tiamat, fèrtil deessa de la mar i del caos
convertida en serpent, mor a mans de la nova generació de déus, del seu propi
fill Marduk, que supera el caos de Tiamat posant ordre en l’univers, creant el
cel, la terra i, finalment, l’home. Després, els hebreus copiaran aquest mite
de la Creació fent-ne una versió pròpia on la serp de l’Edèn simbolitza
l’antiga religió i malda perquè Eva no se sotmeti al nou déu. S’ha acabat el temps
dels déus híbrids, estranyes barreges de diversos animals en pla d’igualtat;
els nous déus han de ser a imatge i semblança de l’espècie que s’ha erigit per
damunt de la resta, a imatge i semblança de l’home.
![]() |
Colom-Déu i serp-dimoni ( Beatus de Girona, 975) |
Per tant, si bé en els textos antics serpent i drac venen a
ser el mateix, en la mitologia catalana, tot i tenir un remot origen comú, amb
el pas del temps acaben representant creences oposades. El nostre drac ens
connecta amb les cultures mediterrànies i del Pròxim Orient, que amb el triomf
del neolític arraconen les creences anteriors i satanitzen el drac, fent-lo
culpable de tots els mals, siguin desastres naturals o siguin invasions de
pobles que professen altres religions. El serpent amb brillant, en canvi, amb
qui ens connecta és amb la tradició xinesa, coreana, nipona, mesoamericana i
d’alguns pobles africans, és a dir, ens remet al benèfic déu mascle del
paleolític, company indispensable de les exuberants Venus paleolítiques i, en
l’àmbit català, de la maternal Molsosa.