Ara farà un
any, publicàvem Sant Valentí o sant Jordi o les lupercals?, on explicàvem l’autèntic origen de la festa dels
enamorats en les festes romanes. S’ha estès molt
la creença que la diada de sant Valentí és una imposició consumista vinguda
dels nord-americans, però abans que Colom arribés al Nou Continent, els
catalans ja el celebràvem com el dia dels enamorats i en tenim proves. Anem a
pams.
DE COM SANT
VALENTÍ VA ARRIBAR A CATALUNYA
![]() |
Sant Benet de Bages |
No ens entretindrem
ara en la vida d’aquest sant, que ja vam explicar, només recordem que fou
decapitat a Roma cap al 270. Amb el pas dels segles, el cos fou repartit a
bocins i venerat a diverses esglésies europees. El crani es conserva en una basílica
romana, a Dublin en tenen alguna relíquia i a casa nostra també ens en va tocar,
mal país per anar a raure els ossos d’un sant. Els historiadors diuen que el
noble Sal·la aconseguí la cessió de la Santa Seu d’unes relíquies de Valentí cap
al 951, quan fundà el monestir de Sant Benet de Bages. S’hi estigueren fins el
1835, quan amb la desamortització les traslladaren a Navarcles, vila de la que
n’era patró des del 1690. Amb la guerra del 1936 foren saquejades, però se’n
pogué salvar algun bocinet, que segueix reposant en pau en una urna de plata.
![]() |
Urna de plata de Navarcles |
La tradició
popular, però, desmenteix la versió dels historiadors i en dóna una altra de ressonàncies
força més bíbliques. Recollida per Joan Amades, diu que pel Bages hi havia una
sequera d’aquelles que duren set anys, i un monjo que li faltava un bull, de nom Montpeià, es va
entossudir en anar a buscar les relíquies de Valentí a Tolosa de Llenguadoc
per fer ploure. Sense demanar permís a ningú, arreplegà les relíquies d’amagat,
però totes les campanes de la ciutat es van posar a tocar miraculosament i una
gernació de tolosans van sortir a perseguir-lo. Cames ajudeu-me va arribar a la
riba de la Garona i allà es va veure perdut perquè davant hi tenia un riu cabalós
impossible de travessar i darrere una multitud enfurismada brandant forques i
punyals, però emulant el prodigi de Moisès al mar Roig, les aigües de la Garona
es van separar, monjo beneit i relíquia beneïda van passar a l’altra banda i els occitans s’ho
van deixar córrer.
DE POETES
MEDIEVALS VALENCIANS I ANGLESOS
Aquesta
proximitat física del bocinet de sant Valentí va afavorir la devoció que vers
ell sentien la gent del Bages. Conta Amades que les fadrines i vídues l’anaven
a visitar i li pregaven perquè els trobés un bon marit, així com les casades
amb problemes de parella per tal de retrobar l’harmonia familiar.
El 14 de febrer
també és el dia que s’aparellen els ocells, una creença molt antiga que va
unida a la dels poders amorosos del sant. En tenim la primera referència
escrita en el poema amorós Leyaltat vol del noble valencià d’origen aragonès Pere Aznar Pardo de la
Casta, criat al palau de Pere el Cerimoniós, qui el 1382 el va nomenar
Governador i Batlle General del Regne de València.
![]() |
Escut dels Pardo de la Casta |
Seguint la moda
d’aquell temps, Pardo empra l’occità i en aquests versos esmenta sant Valentí i
l’aparellament dels ocells:
[…] en est gay jorn del
proz sant Valenti
[…]Li auzelhet vey que per
semblan festa
menon gran joy pels prats
e pels boscatges
per fin’amors qui•ls dona
gays coratges,
de dos en dos, quez us no
se n’arresta.
Si fa no fa, la
traducció al català modern seria:
[…] en aquest alegre dia
del noble sant Valentí
[…] Veig que els ocellets
en aquesta festa
expressen gran joia pels
prats i pels boscos
pel lleial amor que els
donen els alegres cors,
de dos en dos, sense que cap
no se’n desdigui.
És per aquest
poema que l’erudit filòleg i medievalista Martí de Riquer apuntava en l’article
“La canción de San Valentín del poeta
Pardo” publicat l’any 1955 a la Revista
de filología española, que l’origen de la festa dels enamorats celebrada el
dia de sant Valentí podia tenir un origen català.
En contra d’aquest
parer, qui s’emporta aquest mèrit mundial és el poeta anglès Geoffrey Chaucer,
que va escriure “The parlement of foules”
(El parlament dels ocells) el 1383, en commemoració del primer aniversari del casament
entre el rei Ricard II i Anna de Bohèmia, contret el 22 de gener de 1382.
![]() |
Geoffrey Chaucer |
Però si per les
contrades mediterrànies imaginar el 14 de febrer com la diada d’aparellament
dels ocells i d’un incipient esclat primaveral és ben possible, nord enllà, on
l’hivern és força més llarg, ja costa més de creure.
Chaucer, autor
cabdal de la literatura anglesa, era un gran coneixedor i admirador d’altres
escriptors italians i francesos. De fet, el seu títol més conegut és Els contes de Canterbury, inspirats en
el Decameró de Bocaccio, i se li
reconeix en les seves primeres obres una forta influència francesa, fins al
punt de traduir-ne alguns textos, i era bon coneixedor de la literatura
trobadoresca del fin’amors, escrita
en provençal-occità. Justament El
parlament dels ocells té un notable component satíric cap a l’amor cortès o
fin’amors, i aquests són els versos
on esmenta la diada de sant Valentí i
els ocells:
“For this was on Seynt Valentynes day,
whan every foul cometh ther to choose his mate”
whan every foul cometh ther to choose his mate”
(Perquè
això fou el dia de sant Valentí,
quan cada
ocell vingué aquí a escollir la seva parella)
En missions diplomàtiques,
Chaucer viatjà pels regnes de la península Ibèrica, i afeccionat com era a la
literatura d’altres contrades, no és gens forassenyat pensar que podia haver
llegit el Leyaltat vol, escrit ni més
ni menys que pel Governador i Batlle General del Regne de València Pere Aznar Pardo
de la Casta, i que d’ell agafà la idea de vincular el 14 de febrer amb l’assemblea
ocellaire.
![]() |
The parlement of foules |
LA FI DEL
DILEMA
No ho podem
afirmar amb rotunditat, entre altres coses perquè no sabem amb exactitud si el
nostre Leyaltat vol va ser escrit
abans que El parlament dels ocells,
però mentre això no s’esbrini sembla més versemblant, per raons climatològiques,
que Chaucer s’inspirés en Pardo, que no pas el contrari.
En conclusió, l’origen
remot de la festa de sant Valentí és clarament mediterrani, les lupercals de què parlàvem a Sant Valentí, santJordi o les lupercals? El fil històric no es talla i tot i que a l’Edat
Mitjana ja s’identifica la diada plenament amb sant Valentí, quan al segle
XVIII s’escampa la festa a França, Suïssa o els Estats Units, els eclesiàstics
s’hi oposen perquè la consideren pagana.
A casa nostra,
bressol de la fórmula sant Valentí-ocells-enamorats, la tradició s’anà perdent
fins que fa unes dècades retornà de la mà de campanyes publicitàries
consumistes. Això, sumat a la creença d’un origen anglosaxó i a l’arrelament de
la rosa per sant Jordi, ens ha fet dir a molts abrandats patriotes, amb un
desdeny indissimulat: “jo sóc més de sant Jordi”, però ara pla, ens ho haurem d’empassar,
perquè descobrim estupefactes que, a més de ser els creadors mundials de la diada
de sant Jordi, també ho som de la de sant Valentí. A enamoradissos ningú no
guanya als catalans i, ben mirat, pel sol fet de suportar-nos diàriament, les
nostres parelles bé es mereixen flors i regals ben sovint, i una parcel·la ben
guanyada al cel per tota l’eternitat. Catalans, s’ha acabat el dilema: a la memòria
dels vells Luperc i Faune, som de sant Jordi i de sant Valentí.