Sant Valentí: festa americana o catalana?

Ara farà un any, publicàvem Sant Valentí o sant Jordi o les lupercals?, on explicàvem l’autèntic origen de la festa dels enamorats en les festes romanes. S’ha estès molt la creença que la diada de sant Valentí és una imposició consumista vinguda dels nord-americans, però abans que Colom arribés al Nou Continent, els catalans ja el celebràvem com el dia dels enamorats i en tenim proves. Anem a pams.

DE COM SANT VALENTÍ VA ARRIBAR A CATALUNYA

Sant Benet de Bages

No ens entretindrem ara en la vida d’aquest sant, que ja vam explicar, només recordem que fou decapitat a Roma cap al 270. Amb el pas dels segles, el cos fou repartit a bocins i venerat a diverses esglésies europees. El crani es conserva en una basílica romana, a Dublin en tenen alguna relíquia i a casa nostra també ens en va tocar, mal país per anar a raure els ossos d’un sant. Els historiadors diuen que el noble Sal·la aconseguí la cessió de la Santa Seu d’unes relíquies de Valentí cap al 951, quan fundà el monestir de Sant Benet de Bages. S’hi estigueren fins el 1835, quan amb la desamortització les traslladaren a Navarcles, vila de la que n’era patró des del 1690. Amb la guerra del 1936 foren saquejades, però se’n pogué salvar algun bocinet, que segueix reposant en pau en una urna de plata.

Urna de plata de Navarcles

La tradició popular, però, desmenteix la versió dels historiadors i en dóna una altra de ressonàncies força més bíbliques. Recollida per Joan Amades, diu que pel Bages hi havia una sequera d’aquelles que duren set anys, i un monjo que li faltava un bull, de nom Montpeià, es va entossudir en anar a buscar les relíquies de Valentí a Tolosa de Llenguadoc per fer ploure. Sense demanar permís a ningú, arreplegà les relíquies d’amagat, però totes les campanes de la ciutat es van posar a tocar miraculosament i una gernació de tolosans van sortir a perseguir-lo. Cames ajudeu-me va arribar a la riba de la Garona i allà es va veure perdut perquè davant hi tenia un riu cabalós impossible de travessar i darrere una multitud enfurismada brandant forques i punyals, però emulant el prodigi de Moisès al mar Roig, les aigües de la Garona es van separar, monjo beneit i relíquia beneïda van passar a l’altra banda i els occitans s’ho van deixar córrer.

DE POETES MEDIEVALS VALENCIANS I ANGLESOS

Aquesta proximitat física del bocinet de sant Valentí va afavorir la devoció que vers ell sentien la gent del Bages. Conta Amades que les fadrines i vídues l’anaven a visitar i li pregaven perquè els trobés un bon marit, així com les casades amb problemes de parella per tal de retrobar l’harmonia familiar.

El 14 de febrer també és el dia que s’aparellen els ocells, una creença molt antiga que va unida a la dels poders amorosos del sant. En tenim la primera referència escrita en el poema amorós Leyaltat vol del noble valencià d’origen aragonès Pere Aznar Pardo de la Casta, criat al palau de Pere el Cerimoniós, qui el 1382 el va nomenar Governador i Batlle General del Regne de València.

Escut dels Pardo de la Casta

Seguint la moda d’aquell temps, Pardo empra l’occità i en aquests versos esmenta sant Valentí i l’aparellament dels ocells:

[…] en est gay jorn del proz sant Valenti

[…]Li auzelhet vey que per semblan festa

menon gran joy pels prats e pels boscatges

per fin’amors qui•ls dona gays coratges,

de dos en dos, quez us no se n’arresta.

Si fa no fa, la traducció al català modern seria:

[…] en aquest alegre dia del noble sant Valentí

[…] Veig que els ocellets en aquesta festa

expressen gran joia pels prats i pels boscos

pel lleial amor que els donen els alegres cors,

de dos en dos, sense que cap no se’n desdigui.

És per aquest poema que l’erudit filòleg i medievalista Martí de Riquer apuntava en l’article “La canción de San Valentín del poeta Pardo” publicat l’any 1955 a la Revista de filología española, que l’origen de la festa dels enamorats celebrada el dia de sant Valentí podia tenir un origen català.

En contra d’aquest parer, qui s’emporta aquest mèrit mundial és el poeta anglès Geoffrey Chaucer, que va escriure “The parlement of foules” (El parlament dels ocells) el 1383, en commemoració del primer aniversari del casament entre el rei Ricard II i Anna de Bohèmia, contret el 22 de gener de 1382.

Geoffrey Chaucer

Però si per les contrades mediterrànies imaginar el 14 de febrer com la diada d’aparellament dels ocells i d’un incipient esclat primaveral és ben possible, nord enllà, on l’hivern és força més llarg, ja costa més de creure.

Chaucer, autor cabdal de la literatura anglesa, era un gran coneixedor i admirador d’altres escriptors italians i francesos. De fet, el seu títol més conegut és Els contes de Canterbury, inspirats en el Decameró de Bocaccio, i se li reconeix en les seves primeres obres una forta influència francesa, fins al punt de traduir-ne alguns textos, i era bon coneixedor de la literatura trobadoresca del fin’amors, escrita en provençal-occità. Justament El parlament dels ocells té un notable component satíric cap a l’amor cortès o fin’amors, i aquests són els versos on esmenta la diada de sant Valentí i  els ocells:

“For this was on Seynt Valentynes day,
whan every foul cometh ther to choose his mate”

(Perquè això fou el dia de sant Valentí,

quan cada ocell vingué aquí a escollir la seva parella)

En missions diplomàtiques, Chaucer viatjà pels regnes de la península Ibèrica, i afeccionat com era a la literatura d’altres contrades, no és gens forassenyat pensar que podia haver llegit el Leyaltat vol, escrit ni més ni menys que pel Governador i Batlle General del Regne de València Pere Aznar Pardo de la Casta, i que d’ell agafà la idea de vincular el 14 de febrer amb l’assemblea ocellaire.

The parlement of foules

LA FI DEL DILEMA

No ho podem afirmar amb rotunditat, entre altres coses perquè no sabem amb exactitud si el nostre Leyaltat vol va ser escrit abans que El parlament dels ocells, però mentre això no s’esbrini sembla més versemblant, per raons climatològiques, que Chaucer s’inspirés en Pardo, que no pas el contrari.

En conclusió, l’origen remot de la festa de sant Valentí és clarament mediterrani, les lupercals de què parlàvem a Sant Valentí, santJordi o les lupercals? El fil històric no es talla i tot i que a l’Edat Mitjana ja s’identifica la diada plenament amb sant Valentí, quan al segle XVIII s’escampa la festa a França, Suïssa o els Estats Units, els eclesiàstics s’hi oposen perquè la consideren pagana.

A casa nostra, bressol de la fórmula sant Valentí-ocells-enamorats, la tradició s’anà perdent fins que fa unes dècades retornà de la mà de campanyes publicitàries consumistes. Això, sumat a la creença d’un origen anglosaxó i a l’arrelament de la rosa per sant Jordi, ens ha fet dir a molts abrandats patriotes, amb un desdeny indissimulat: “jo sóc més de sant Jordi”, però ara pla, ens ho haurem d’empassar, perquè descobrim estupefactes que, a més de ser els creadors mundials de la diada de sant Jordi, també ho som de la de sant Valentí. A enamoradissos ningú no guanya als catalans i, ben mirat, pel sol fet de suportar-nos diàriament, les nostres parelles bé es mereixen flors i regals ben sovint, i una parcel·la ben guanyada al cel per tota l’eternitat. Catalans, s’ha acabat el dilema: a la memòria dels vells Luperc i Faune, som de sant Jordi i de sant Valentí.