De les festes pròpies dels catalans, potser la que més ens estimem
és la de sant Jordi, on hi conflueixen diversos simbolismes d’aspectes molt
importants de les nostres vides. L’amor a la parella o a persones molt properes
simbolitzat per la rosa, l’amor a la cultura amb els llibres o l’amor al país,
ja que sant Jordi és el patró de Catalunya, com també ho és de llocs tan
diversos com l’Aragó, Portugal, Anglaterra, Grècia, Geòrgia, Lituània, Croàcia,
Sèrbia, Eslovènia, Bulgària o Etiòpia.
 |
| Giorgio de Chirico (s. XX) |
Tant ha arrelat la devoció per sant Jordi, que està per damunt de
les tendències en el sí del cristianisme i és tan venerat en els països
catòlics com en els de l’església cristiana ortodoxa. Per tant, és un sant amb una devoció molt
internacionalitzada.
Però, realment, qui va ser
sant Jordi?
Això és força complicat de respondre amb certesa. Per començar,
per uns va néixer a Palestina i per altres a la Capadòcia, a l’actual
Turquia, l’any 270. Diuen que era un oficial de l’exèrcit romà, de confessió
cristiana, però que vivia en pecat amb una vídua. L’any 303, quan l’emperador
Dioclecià obliga a retre culte al déu Apol·lo, Jordi deixa l’exèrcit i dóna als
pobres totes les seves riqueses. L’emperador no l'hi perdona i es diu que el
sotmet a un martiri que va durar set anys, amb tortures tan bèsties com cops de
mall, sandàlies amb claus, grans pedres sobre el cap, columnes sobre el cos…
fins al punt de morir tres vegades, ressuscitar i tornar a ser martiritzat. En
la primera mort va ser rostit en una graella, en la segona el van partir en dos
amb una roda d’espases, en la tercera va ser enverinat per un mag i, finalment,
en la definitiva, li van tallar el coll, però encara amb el cap separat, va
poder veure com els seus botxins eren fulminats per un llamp diví.
 |
| Paolo Ucello (s. XV) |
Durant dos segles, aquesta història es va anar escampant, fins que
l’any 496 intervé un personatge que ja ens vam trobar amb el tema de les festes
lupercals, el papa Gelasi, aquell que quan els cristians li demanaven retornar
a cultes pagans, els deia allò de:
No podeu participar a
la taula del Senyor i a la dels dimonis; no pot estar en tu al mateix temps la
llum i les tenebres.
Doncs bé, aquest papa, que devia ser un home d’idees molt clares i
contundents, va pensar que d’això de sant Jordi se n’estava fent un gra massa,
va escriure un decret on venia a dir que l’Església no garantia la veracitat de
totes aquestes històries i ho va resumir en una de les seves frases
memorables, exhibint una notable capacitat de síntesi i de sornegueria:
Jordi serà un d’aquells sants venerat pels homes, els actes
del qual només coneixerà Déu.
Aquesta veneració tan estesa, li ve del martiri tan
llarg i horrorós o hi ha altres raons?
Fixeu-vos que la imatge que ens n’ha quedat no és la del martiri,
com per exemple sant Sebastià, amb el cos cosit de fletxes. A sant Jordi el
veiem com un militar de cavalleria, gairebé sempre dalt del cavall i vestit amb
una armadura, atacant el drac. És, per tant, un superheroi justicier a l’estil
de Superman o Batman, però en versió medieval; un guerrer amb superpoders capaç
de vèncer monstres temibles com el drac, per salvar éssers indefensos com la
jove i bella princesa. No ens ha d’estranyar que fos un model per a les
mentalitats cavalleresques dels monarques i senyors feudals.
 |
Enki, déu de l'aigua sumeri
(2360-2180 a.n.e.)
|
Però és que la idea del superheroi està fixada en la ment dels
homes des de temps remots. Anem, com de costum, 5.000 anys enrere amb els
sumeris i trobem una proesa similar.
Com els dracs medievals, que viuen en coves, el drac sumeri Kur
viu en les profunditats de la terra, d’on emergeix un bon dia per raptar la
deessa Ereixkigal. Per venjar-la, el déu de l’aigua Enki, es dirigeix amb un
vaixell navegant per les aigües subterrànies a la recerca del drac Kur, s’hi
enfronta i en surt victoriós.
Pocs segles més tard, a l’Antic Egipte, el déu Set mata el seu
germà Osiris, i el fill d’aquest, el guerrer Horus, venja la mort del
seu pare sotmetent a Set, que ha adoptat la forma, no d’un drac, però sí de
l’animal que més se li assembla, un cocodril del Nil. Però no ens endinsarem ara en el tema dels dracs, perquè donen ben
bé per un altre espai.
 |
| Ereshkigal |
I la festa del Llibre, d’on ens vé?
El dia del Llibre es una tradició recent, que encara no té 90
anys, ja que es va celebrar per primera vegada el 7 d’octubre del 1926, dia del
naixement de Cervantes. La idea fou de Vicent Clavel, un valencià resident a
Barcelona, que pretenia que se celebrés a tot l’estat, però no va tenir èxit.
El 1930 es va canviar de data, fent-ho coincidir amb sant Jordi i lligant-ho
amb el dia de la mort de Cervantes i de Shakespeare, encara que ni l’un ni
l’altre van morir exactament el 23. Aquest segon intent va agafar força a
Catalunya i el dia del Llibre va quedar consolidat definitivament al nostre
país, d’on l’hem començat a exportar a tot el món, sobretot des que el 1995 la UNESCO ha proclamat el 23
d'abril Dia Internacional del Llibre.
 |
| Horus i Set |
I la tradició de regalar roses?
La tradició de regalar flors és molt antiga. Les arrels les trobem
en la societat romana, on Flora era la deessa de les flors i la primavera, i en
el seu honor s’institueixen el 238 a.n.e. els Jocs Florals, amb balls, vi i
flors.
A Catalunya, sabem que fa uns 600 anys, per sant Jordi es feia un
ofici solemne al Palau de la
Generalitat, on regalaven rams de flors i llaminadures a les
dones que hi anaven, en un acte restringit a l’alta societat.
A partir que la
Generalitat és suprimida el 1714, la festa continua, agafant
un aire molt més obert, transformant-se en una fira de roses al voltant del Palau de la Generalitat,
que en deien la fira dels Enamorats. Aquesta tradició ha perdurat en el
temps i s’ha anat escampant fins arribar a tots els pobles catalans.
