Sant Valentí: festa americana o catalana?

Ara farà un any, publicàvem Sant Valentí o sant Jordi o les lupercals?, on explicàvem l’autèntic origen de la festa dels enamorats en les festes romanes. S’ha estès molt la creença que la diada de sant Valentí és una imposició consumista vinguda dels nord-americans, però abans que Colom arribés al Nou Continent, els catalans ja el celebràvem com el dia dels enamorats.

A casa nostra, bressol de la fórmula sant Valentí-ocells-enamorats, la tradició s’anà perdent fins que fa unes dècades retornà de la mà de campanyes publicitàries consumistes. Això, sumat a la creença d’un origen anglosaxó i a l’arrelament de la rosa per sant Jordi, ens ha fet dir a molts abrandats patriotes, amb un desdeny indissimulat: “jo sóc més de sant Jordi”, però ara pla, ens ho haurem d’empassar, perquè descobrim estupefactes que, a més de ser els creadors mundials de la diada de sant Jordi, també ho som de la de sant Valentí. A enamoradissos ningú no guanya als catalans i, ben mirat, pel sol fet de suportar-nos diàriament, les nostres parelles bé es mereixen flors i regals ben sovint, i una parcel·la ben guanyada al cel per tota l’eternitat. Catalans, s’ha acabat el dilema: a la memòria dels vells Luperc i Faune, som de sant Jordi i de sant Valentí.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Els ogres

Havia estat força estesa la creença de l’existència, en l’antigor, de races d’homes gegants. Els ògrecs catalans, com els ciclops grecs i els ojàncanus càntabres, tenen un sol ull, viuen en coves i sovint menen un ramat. Els més coneguts són el gegant de la Quera al Moianès, l’ògrec de Rocallaura a l’Urgell i el gegant Aneto al Pirineu. Golafres de mena, si arrepleguen algun pobre home se’l fan a la brasa. Invencibles per llur força física, però vulnerables per curts de gambals, l’estratègia per escapar-se’n és ferir-los a l’ull, deixant-los cecs, com ja féu Ulisses amb Polifem a l’illa dels Ciclops.

Ogre al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Els menairons

Entre els éssers mitològics catalans, una de les famílies més extenses i variades és la dels follets. De follets n’hi ha de moltes menes i mides. No és el mateix el berruguet eivissenc, s’homo de sa colzada mallorquí, la pesanta garrotxina o el menairó pirinenc: tots són follets, però de races ben diferents, i el més menut de tots és el menairó.

Follets que viuen en indrets soterrats, tan remenuts que en caben centenars en un canonet d’agulles. Capturar-ne no és gens fàcil i cal guardar-los ben tancats. Capaços de fer en poca estona treballs ingents, de les cases més riques del Pirineu es deia que posseïen un canonet de menairons i que a ells devien llur prosperitat. Quan se’ls necessitava, es destapava el canonet i sortien com vespes emprenyades, cridant tres vegades: menjar o feina! Per ben menar-los calia tenir clares les ordres i, acabada la tasca, tornar-los a tancar. Lliures i desvagats, s’aboquen a fer destrosses i disbarats.

Menairó (figura: Jordi Rangil)

L’herba menaironera, una mena de falguera que només creix en fondes cavorques habitades per dracs i gegants, floreix durant la nit de sant Joan. La seva diminuta llavor, un polsim groc, es transforma al cap d’uns dies en aquests homenets microscòpics que són els menairons. Seria del tot impossible aconseguir-ne, si no fos perquè durant l’estona que dura el toc de les dotze campanades d’aquella mitjanit, els monstres de la cavorca queden estabornits. Cal ser molt valent per passar entremig d’aquests éssers espantosos, arreplegar un grapat d’herba menaironera i fugir corrent abans no emmudeixin les campanes. El pobre desventurat que s’hi quedi atrapat ja no en pot sortir fins al cap d’un any, si és que és capaç de sobreviure entre aquelles criatures infernals. Però l’intrèpid que ho aconsegueix veurà recompensada la seva gosadia si sap fer un bon ús dels menairons.

Herba menaironera???

Casa Tor d'Alós d'Isil (foto: Cris Barti)

De les cases més riques del Pirineu es deia que la seva prosperitat era causada perquè posseïen un canonet de menairons. Així s’explicaria la fortuna de casa Tor, d’Alós d’Isil, o la gran rapidesa en dallar els camps del mosso de casa Marsal, a Farrera.

Josep Puyals "Marsal de Farrera" (1921-2004).
Foto de la carpeta editada pel Centre d'Art i Natura de Farrera

L’antropòleg Josep Mª Fericgla, estudiós dels efectes de les substàncies que alteren el funcionament normal del cervell, afirmava en la seva tesi doctoral, publicada el 1985 amb el títol de El bolet i la gènesi de les cultures, que la creença en aquests follets diminuts s’originava en la ingesta del reig bord o amanita muscaria, aquell bolet amb barret vermell i punts blancs, tòxic i al·lucinogen, típic dels contes. Sostenia que el consum del reig bord en zones del Pirineu i pre-Pirineu és més estès del que ens pensem i que entre els seus efectes hi ha el de veure i sentir uns llumets hiperactius que vindrien a ser els martinets o menairons.

Del póster "Éssers mitològics dels PPCC"

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)