Bacants, bruixes i feminisme

El 8 de març celebrem el Dia de la Dona Treballadora, reconegut per les Nacions Unides des del 1977, però que es començà a celebrar el 1911.

Diversos fets rellevants portaren a aquesta reivindicació, com l’incendi amb nombroses víctimes en dues fàbriques tèxtils amb una gran majoria de mà d’obra femenina, però el dia concret del 8 de març quedà fixat a partir del 1917, quan les dones russes que ja feia anys que s’havien afegit a aquesta celebració, es van manifestar per demanar menjar per als fills i pau perquè els seus marits retornessin de la guerra. Aquesta manifestació va ser l’inici del moviment que va acabar amb la dimissió de tsar i la proclamació de la República soviètica.




Nosaltres no ens quedarem en el segle XX ni en el XIX per rememorar moments de la història en els que les dones van desafiar l’ordre establert i foren durament castigades.
Començarem pel més antic i reculem 2.200 anys.

Bacus

La primera gran guerra en territori català de la que en tenim coneixements històrics va tenir com a protagonistes dos exèrcits que no eren d’aquí. Fou la Segona Guerra Púnica, entre romans i cartaginesos, equivalent a una guerra mundial en el seu moment i que s’estengué per tota la Mediterrània occidental. Aquest conflicte va començar el 218 a.n.e. i es va perllongar fins al 201 amb la derrota completa dels cartaginesos, però això no vol dir que els vencedors no en paguessin també les conseqüències.

Mig milió de soldats romans hi van perdre la vida, la població de Roma va disminuir en una quarta part, 400 pobles van quedar deserts, la necessitat de soldats per a l’exèrcit va deixar els camps sense homes per treballar-los, va haver-hi fam generalitzada i van sorgir bandes d’esclaus, de pobres i d’arruïnats que sobrevivien amb els robatoris i els pillatges.

Desplaçades pel conflicte, a la ciutat de Roma va arribar-hi gent estrangera de procedències molt diverses, i davant d’aquest panorama caòtic, els ciutadans romans es van dividir en dos bàndols oposats. Per a uns —els que potser ara en diríem de mentalitat més progressista— els antics déus romans els havien deixat de protegir i s’obrien a conèixer cultes a déus vinguts de fora, per veure si els nous eren més eficaços que els vells. Per a uns altres —els conservadors— les desgràcies de Roma es produïen perquè no s’adorava prou als déus romans de sempre.

En el panteó de les divinitats, una de les més importants era la del vi, de les vinyes i, per extensió, també ho era de comportaments associats al consum del vi, com l’alegria, la dansa, la festa i la desinhibició sexual. Per als grecs, aquest déu era Dionís i per als romans originàriament era Liber —en honor del qual se celebraven les festes Liberalia el 17 de març—, tot i que va anar essent substituït per un altre considerat estranger, Bacus.

A l’entorn del culte a Bacus celebraven les festes bacanals una secta secreta, inicialment formada exclusivament per dones, anomenades bacants. De les bacants, es deia que eren imitadores de les mènades, unes divinitats malèvoles que en el relat mitològic de Dionís es diu que eren les seves seguidores, uns éssers sense capacitat de pensar, dones enfollides que de nit vagaven en colles pels boscos a la cacera d’homes per fer-los víctimes de totes les seves depravacions sexuals i acabar cruspint-se’ls de viu en viu, com fan els zombis en la cinematografia moderna.

L’historiador romà Titus Livi, al servei i amic personal de l’emperador August, ens descriu la conducta d’aquelles bacants seguidores de Bacus, com força similar a la de les mènades. Com que eren dones normals substituïen la follia innata de les mènades per l’embriaguesa temporal produïda pel vi, i se les acusava de promiscuïtat sexual, de trencar famílies amb l’adulteri, d’apartar la joventut del recte camí pervertint-los prematurament, d’emprar filtres màgics per enamorar, per manipular persones o per matar o d’horribles sacrificis amb víctimes humanes.

Va ser Anna Pacul•la, sacerdotessa d’aquesta secta, qui va introduir canvis en les seves normes i si, anteriorment, les bacanals en honor a Bacus només les feien dones durant tres dies de març, van passar a fer-se cinc nits de cada mes i obertes als dos sexes i a persones de totes les condicions socials, des d’esclaus fins a patricis. És veritat que s’hi consumia vi i que hi havia una llibertat sexual més àmplia que la permesa en la societat romana, però la realitat estava molt lluny dels crims execrables dels que foren acusades.

Bacants (foto: Sebastià Giralt)

Mentre aquest culte tingué lloc fora de la ciutat de Roma i amb participants estrangers, els governants el van tolerar o ignorar, però el 186 a.n.e. l’emperador s’assabentà que la secta havia arrelat dins de la ciutat, on ja comptava amb uns 7.000 seguidors.
Per a August, això atemptava contra els fonaments de l’estat romà, on la dona s’havia de limitar a complir el seu submís paper tradicional, primer com a filla exemplar i després com a fidel esposa del seu marit i mare d’una nombrosa fillada per aportar, amb les filles més mares, i amb els fills mà d’obra i soldats a Roma, que tant necessitava després de les calamitats de la Segona Guerra Púnica.

Durant els anys de la guerra, degut a l’absència generalitzada d’homes, les dones romanes havien adquirit un protagonisme més gran, administrant els bens, portant soles la família i iniciant un moviment feminista que l’any 195 a.n.e. convoca manifestacions i aconsegueix —tot i l’oposició dels conservadors— que es derogui la llei Opia, que ordenava amb quins vestits, quines joies o en quins carruatges es podien mostrar en públic les dones.

El aquelarre (Goya)

La persecució de la secta secreta de les bacanals fou, per a l’ultra-conservador i masclista August, l’excusa perfecta per eliminar les dones més rebels i imposar a les altres els déus romans i la submissió als homes. Una part de les acusades foren empresonades, però, segons Titus Livi, la majoria de les 7.000 foren executades, convertint-se aquests fets en la primera gran caça de bruixes de la història.

1.700 anys més tard es produiria una nova caça de bruixes que durà tres segles, i si a Roma el pretext foren les bacanals, a l’Europa que sortia del feudalisme el pretext foren els aquelarres. Hi trobem clars paral•lelismes: protagonisme de les dones, grups secrets, rituals al marge de la religió oficial, acusacions similars i molt més exagerades del que feien en realitat i l’objectiu de mantenir les dones sota l’autoritat dels homes i que produïssin força fills per a una societat delmada per les guerres i per les pestes medievals.

Sota els moviments de les bacants i de les bruixes hi trobem uns antics precedents del feminisme del segle XX, i confiem que durant el segle actual pugui estendre a tot el planeta els drets de les dones aconseguits fins ara en alguns països del món occidental.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Sant Valentí o sant Jordi o les lupercals?

El 14 de febrer celebrem sant Valentí, el dia dels enamorats, i com en altres festes del nostre calendari, se’ns presenta un  dilema identitari, semblant al de tió o Pare Noel, i castanyada o Halloween: sant Valentí o sant Jordi? Per facilitar-vos les coses a l’hora de prendre una decisió, anem a veure quin és l’origen de la festa de sant Valentí.

Valentí és un mot que ens ve del llatí valens, valent. Era un metge romà que es va fer sacerdot i casava els soldats, tot i que l’emperador Claudi II ho havia prohibit perquè no volia que els soldats formessin famílies. Es diu que per això Valentí fou martiritzat a bastonades i pedrades, i finalment decapitat l’any 270. Però la seva festa no va ser instituïda fins 226 anys més tard, al 496, pel Papa Gelasi. Quines raons el van portar a fer-ho?

Sàtir en un mosaic romà (s. VI a.n.e.)

Abans del cristianisme, en la societat romana, febrer era el darrer mes de l’any, un mes ple de festes, ja que se celebraven les lupercals el dia 15, les Quirinàlies el 17, en honor al fundador de Roma i les Terminàlies el 23, en què feien rituals de purificació de les cases i propietats, com aquí es feia amb el salpàs.

Les lupercàlies eren unes festes en honor de Luperc, una antiga divinitat i poderós caçador que tenia poder sobre els llops i, en conseqüència, era un protector dels ramats i els pastors. Més tard, Luperc va ser identificat amb Faune, i la seva protecció s’estengué a altres àmbits, que podríem resumir en el do de la fertilitat: fertilitat de les persones, de la terra i del bestiar.

Els faunes romans i els sàtirs grecs, que venien a ser el mateix, se’ls representava de cintura en avall amb cos de cabra i de cintura en amunt amb cos humà, però amb banyes. En la mitologia catalana tenim un personatge equivalent del que en parlarem un altre dia, perquè avui ens centrem en les lupercals.

En què consistien les lupercals?
Luperca era la llopa que va acollir i alletar els nadons Ròmul i Rem, fundadors de Roma, en una cova del Mont Palatí anomenada Lupercàlia, que seria el mateix que dir la Llobatera.

Va ser en aquesta cova on, a partir del segle V a.n.e., es feia la cerimònia en honor del déu Luperc o Faune. Se li dedicaven cants mentre els sacerdots sacrificaven una cabra i un gos. Amb la seva sang mullaven el front de dos nois, que es barrejaven amb la gent i altres nois, amb un manyoc de llana xopa de llet, els netejaven la sang.

Els sacerdots desfilaven nus fuetejant amb tires de les pells dels animals les dones que descobrien la seva esquena. Així, creien, serien fecundades ben aviat pels seus marits. L’ofici finalitzava amb un àpat en el que es menjaven la carn dels animals sacrificats.

Aquesta era la cerimònia inicial, però amb el pas del temps va anar degenerant, convertint-se en la festa de la llibertat sexual, on el vi hi corria amb abundància. Eren tan grans els desordres i excessos que s’hi cometien, que els governants romans van prohibir la festa ja abans de la nostra era, però més d’amagat o més públic, la gent va seguir celebrant-la.

L’any 313 l’emperador Constantí va declarar legal la religió cristiana, el 341 es prohibiren de nou les lupercals, el 392 l’emperador Teodosi prohibí tots els cultes pagans, declarant il·legal el paganisme i condemnant a mort a qui visités els temples, adorés els ídols o fes sacrificis, i el 428 Honori feu destruir tots els altars pagans. Totes aquestes contundents mesures repressores no degueren ser suficients per eradicar les lupercals, ja que de nou el 496, el papa Gelasi torna a demanar la seva prohibició en un extens document que s’ha conservat íntegre. Per ell sabem que Gelasi retreu fins i tot a gent de confessió cristiana la seva participació en les lupercals.

Com s’entén que els cristians retornessin a cultes pagans?

Estem al segle V; Roma, la ciutat més gran del món, que durant 800 anys havia estat inexpugnable, és saquejada pels visigots el 410. L’Imperi s’està desfent i els romans miren cap als segles passats amb nostàlgia, enyorant la grandesa d’aquells temps en què els déus pagans regnaven sobre Roma, i Roma regnava sobre el món.

És en aquest context històric que fins i tot els cristians reclamen al seu Papa poder celebrar lliurement les lupercals, perquè relacionen la supressió d’aquesta festa amb l’arribada de les calamitats a l’Imperi. Creuen que el déu Faune, que els havia protegit durant els mil anys que li havien retut culte, els ha abandonat, enutjat perquè ja no l’adoren, i amb un gran sentit pràctic, pensen que es pot ser cristià, però per si de cas, no està de més dedicar uns dies de febrer a Faune a canvi de recuperar la seva protecció, que tan eficaç havia estat des de temps immemorials. El papa Gelasi els retreu, enfurismat:

Luperc, antiga divinitat etrusca

No pots participar a la taula del Senyor i a la dels dimonis, ni pots beure el calze del Senyor i el dels dimonis; no pots ser temple de Déu i temple del dimoni; no pot estar en tu al mateix temps la llum i les tenebres.

Impotent per aconseguir eliminar les lupercals, Gelasi passa la festa del 15 al 14 de febrer, el dia en què suposadament fou martiritzat sant Valentí, i la consagra en el seu honor. D’aquesta manera vol reconduir una festa de disbauxa sexual a la festa de l’amor i del matrimoni, ja que sant Valentí, recordem-ho, fou condemnat per casar soldats amb les seves parelles.
 Per tant, el dilema d’aquella gent no era entre sant Valentí i sant Jordi, sinó entre un déu pagà portador de la fertilitat i un màrtir cristià defensor del sant sagrament del matrimoni.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)