 |
| Lluis Vendrell amb el pèndol |
El 16 de juliol ha mort Lluís Vendrell, als 73 anys. Veí de
Cardedeu, autodidacta apassionat del país i de la nostra història més antiga,
en Lluís, a més, era saurí, un do del que també gaudeixen altres membres de la
seva família, i que va emprar no només per cercar l'aigua del subsòl, sinó
també per radiografiar les energies que acompanyen dolmens i menhirs de les
nostres comarques.
El 2012 vaig acompanyar aquell entranyable equip per les
muntanyes del Montnegre i Corredor, a la recerca de nous megàlits i inscultures
prehistòriques i vaig publicar-ne un article a Serra del Montnegre, que ara
comparteixo aquí en homenatge al Senyor dels Megàlits. Segur que li hauria agradar
reposar per sempre a l'ombra d'un dolmen.
Les forces tel·lúriques dels megàlits
 |
| Menhir, perafita o carall de Freginals |
La primera arquitectura de pedra al nostre país no es va
construir per aixoplugar als vius, sinó als morts. Potser perquè el temps dels
vius és efímer, efímers eren els seus habitatges. En canvi, el temps dels morts
és l’eternitat i llurs cases també ho havien de ser. No hi ha material més
sòlid i durador que la pedra, de manera que els nostres antecessors començaren
a arrossegar-ne de grosses —megàlits— fa més de 7.000 anys, per construir la
llar dels seus difunts en les senzilles cistes o caixes, comunes al Solsonès.
Durant més de quatre mil•lennis les construccions megalítiques adoptaren
diversos corrents arquitectònics: sepulcres de corredor, galeries catalanes,
hemidolmens, paradolmens, dolmens… Les darreres en ús foren les cambres
pirinenques, que encara s’aprofitaven cap al 700 aC.
 |
| Dolmen de ca l'Arenes, prop del menhir de Freginals |
Fins ara, al Montnegre, poca cosa hem trobat de la cultura
megalítica: un menhir tombat al pla de les Bruixes, prop del Collsacreu, i
roques amb inscultures al Pla de Forcs (Sant Iscle) i a la Taula de les Bruixes
(Hortsavinyà). Sospitem que podia haver-hi alguna cosa al coll anomenat Plaça de
les Bruixes (Vallmanya), però un gran tallafocs fet fa dècades per maquinària
pesant n’ha esborrat qualsevol rastre, i ignorem on para el dolmen de mas
Barraquer, que fou excavat per arqueòlegs al 1927 en terme de Sant Iscle.
 |
Isabel i Lluís Vendrell amb el pèndol, i
Lluís Jofre fent l'esbós del menhir de Freginal |
En canvi, la serra del Corredor és molt rica en aquests
monuments. Hi tenim un dels dolmens més famosos de Catalunya, el de Pedra
Gentil o Pedra Gelada, però també els del Trull, Pedra Arca, Pins Rosers, Cau
de la Mostela, els dos de ca l’Arenes —un d’ells reconstruït— i una colla de
menhirs, un dels quals, situat a la Pineda d’en Gol (Vilalba Sasserra), ha
estat confirmat en els darrers mesos.
No em centraré avui en llurs característiques físiques, sinó
en les energies que desprenen. He tingut la sort de poder acompanyar a un equip
compenetrat d’apassionats dels megàlits a visitar-ne alguns.
 |
| Línies d'energia al menhir de Freginals |
Tot va començar quan en Lluís Vendrell observà un senyor amb
un pèndol a la mà cercant corrents d’energia a la cova d'en Daina (Baix
Empordà). En Lluís és saurí i, per tant, li és familiar l’ús d’aquest estri per
localitzar aigua subterrània. Així que, al següent megàlit que va visitar se'n
va endur el pèndol i, efectivament, aquell rellotge antic penjat d’una cadeneta
va parlar, oscil•lant en línia recta o fent cercles o aturant-se en punts
determinats.
Acostumat a associar el moviment del pèndol amb la presència
d’aigua, la primera pregunta que es va fer fou: per quina raó aquella gent
antiga sempre situava els megàlits per damunt de corrents d’aigua? Amb el
temps, ell, la seva germana Isabel —que també fa anar el pèndol— i la resta de
companys van concloure que el que marcava no era aigua sinó algun tipus de
força magnètica.
 |
Fitxa del menhir de Freginals. En negre, el perfil
de la pedra tombada. En vermell, les línies de
força. Al centre, la zona neutra, sense línies,
indica l'ubicació original del menhir
|
L’altre component imprescindible de l’equip és el dibuixant,
actualment en Lluís Jofre. De cada megàlit visitat se’n fa el corresponent
dibuix i anotacions sobre orientació, mides i esquema de forces tel•lúriques,
perquè amb la sistematització del mètode i de totes les dades acumulades, han
comprovat que l’esquema del magnetisme, amb petites variacions, es repeteix una
i altra vegada.
Qui vulgui aprofundir en el tema, pot fer-ho en el llibre
que van publicar al 2008; només per donar-ne una idea, podem resumir-ho dient
que presenten una xarxa radial de línies d’energia, amb un cercle exterior que
envolta tot el monument.
En alguns casos, la localització d’aquestes forces es
detecta a uns metres d’on són les pedres actualment. Això permet suposar que el
megàlit ha estat desplaçat del seu lloc original, com passa amb el menhir de
Perafita, que el camp d’energies és dins de l’ermita de Santa Madrona (Seva).
Per tant, el dolmen devia ser desplaçat on és ara per tal de construir
l’ermita.
La ubicació de les energies permet saber-ne l’emplaçament
original i, a més, l’orientació en la que estava col•locada la pedra, ja que al
centre hi detecten el que anomenen zona neutra, que delimita l’espai exacte en
el que estava encastat a terra.
Entre els arqueòlegs es té per cert que l’emplaçament venia
determinat per l’orografia: cims, carenes, colls, llocs on fossin ben visibles.
La Isabel i en Lluís, sense contradir aquest principi, pensen que els
constructors de megàlits cercaven llocs amb força tel•lúrica per edificar-hi
els monuments. Amb quina finalitat? No ho sabem amb certesa, però en les
creences primitives hi tenien un protagonisme essencial les forces de la natura
i l’univers: el sol, la lluna i la resta d’astres, la terra, l’aigua, el foc i
alguns animals i arbres. Que fossin coneixedors de les energies tel•lúriques no
ens ha de sorprendre, ans al contrari, en aquest àmbit els seus coneixements
devien ser molt superiors als que tenim actualment a causa de la seva estreta i
forçosa vinculació amb el medi que els envoltava.
 |
Les forces tel·lúriques del menhir del Pi d'en Buac
marquen el seu emplaçament original.
Actualment es troba a l'esquerra del cercle |
Posats a fer hipòtesis, jo n’aventuro una: potser els
megàlits no són allà perquè hi ha energia, sinó que hi ha energia perquè els
megàlits són o han estat allà. Dit d’una altra manera: i si el xaman, druida o
sacerdot aplicava uns rituals que conferien al lloc aquestes energies per
sempre més? O bé, i si eren aquelles grans pedres dretes les que, com una
antena, captaven l’energia externa i la transmetien a terra?
En aquella mateixa època, a Egipte es construïen enormes
piràmides, estructures geomètriques concentradores d’energia. No hi ha dubte
que, globalment, els coneixements actuals són molt superiors als d’aquell
període, però en alguns aspectes aquella gent en sabia més que nosaltres. El
tòpic d’imaginar-nos-els com uns primitius amb pells per sobre ens l’hem de
treure del cap i per comprovar-ho, res millor que visitar l’exposició al Museu
Arqueològic sobre Otzi, l’home de les neus que uns excursionistes van trobar
als Alps el 1991. Al cap de pocs dies s’adonaren que aquell cadàver feia 5.300
anys que havia quedat congelat i ha aportat una informació extraordinària sobre
la cultura d’aquells temps reculats.
Podreu veure la imatge d’Otzi i rèpliques exactes del seu
armament, abric i botes de pell, eines diverses i l’estufeta portàtil que duia
a sobre. Quan Otzi va morir encara faltaven més de mil anys perquè es
construïssin els megàlits del Corredor.
