dimecres, 2 de desembre de 2015

Nonell, el ieti català

ÉSSERS DE LES NEUS EN LES TRADICIONS DEL MÓN

Quan parlem de l’home de les neus, el primer que ens ve al cap és el Ieti. Arreu del món n’hi ha molts d’altres que es consideren equivalents, però que veig més propers al nostre simiot que a personatges vinculats exclusivament amb la neu. Entre aquests, els més remarcables que trobem són:

Ieti
Suposada imatge del Ieti

En la frontera entre la mitologia i la realitat, molts són els testimonis que afirmen haver-lo vist o haver seguit el rastre de les seves petjades a la neu. La hipòtesi més versemblant és que es tracti d’una espècie d’ós emparentat amb l’ós siberià. De fet, alguns dels noms que li donen la gent de l’Himalaia els podem traduir com a Home Ós —també com a Home de Neu i Home Salvatge.

Segon l’investigador japonès Makoto Nebuka, el mot “Ieti” en un dels dialectes de la zona també té el significat d’“ós”, i afirma que aquells pobles consideren aquest animal com a un ésser gairebé sobrenatural, creença vinculada a les antigues religions pre-budistes d’aquelles contrades, quan veneraven un Gegant de Gel descrit com a similar al Ieti i que afavoria la cacera.

Espectre del Big Grey Man

Fear Liath o Big Grey Man

Diuen els escocesos que el Gran Home Gris, molt alt i cobert de pèl curt, deambula entre la boira i la neu del BenMacdhui, el segon cim més alt de les Illes Britàniques, essent una presència inquietant que segueix els qui gosen pujar a la muntanya.


Yuki-Onna
Yuki-Onna

Yuki-Onna (Dona de Neu) és un personatge ben conegut pels japonesos. Extremadament atractiva i de pell blanca, de vegades s’apareix completament nua o amb un quimono blanc als qui estan esgotats per caminar entre una tempesta de neu. Els tranquil·litza i els convida a dormir, sumint-los en el son plàcid i etern de la mort. En altres ocasions, per mitjà d’un petó o de l’aparellament sexual deixa congelats els homes que troba o, senzillament, els converteix en estàtues de gel amb el seu alè. Fins i tot, en alguna llegenda perdona la vida a qui l’ha vist, en un inusual acte de clemència.

Ymir

L’escandinau Ymir o Aurgelmir neix de la trobada entre el gel i el foc. Niflheim era la terra del nord coberta de gel, i al sud hi havia Muspelheim, el país del foc ardent. Enmig d'aquests dos mons s'obria el gran abisme, on queia l'aigua del gel que es fonia de Niflheim. Allà s'hi va anar gestant un gegant de gel, alimentat per una vaca sagrada. Quan l'escalfor del foc ardent de Muspelheim va arribar al gegant Ymir, li va donar la vida.

Ymir
Ymir té un paper fonamental en el mite nòrdic de la Creació del món, amb clars paral·lelismes amb el mite babilònic. D’ell neix una raça de gegants del gel, que posteriorment el maten i de les diverses parts del seu cos en creen el cel i la terra, el mar i les muntanyes, la llum, les estrelles i els núvols. Altres relats afegeixen que de les seves aixelles en sorgiren els primers home i dona, essent l’origen de la raça humana.

Ymir, a més, és l'avi d'Odin, que després serà el principal déu dels víkings.


El gos de Baffin

Relata J. G. Frazer que els esquimals de Baffin —una de les illes àrtiques al nord del Canadà— creuen que a finals de la tardor apareix el fantasma d’un gos gegant i sense pèl perseguint els gossos vius, que només de veure’l moren entre terribles convulsions.

ÉSSERS DE LA NEU EN LA TRADICIÓ CATALANA

Acostumats a les plàcides temperatures de la resta de l’any, per a molta gent l’hivern és una estació incòmoda que ens lliga tant sí com no a la calefacció o la llar de foc i a la roba d’abric. Actualment, aquesta incomoditat és una qüestió de confort, de passar o no passar fred, però els nostres avantpassats al fred hi afegien la gana. Els seus hiverns eren molt més rigorosos que els nostres, especialment durant la Petita Edat del Gel (mitjan segle xiv al xix) i, més remotament, durant les eternes glaciacions.

Probablement, és en aquells temps reculats, quan els europeus habitàvem coves i ens nodríem de la cacera i la recol·lecció d’aliments silvestres —en ple paleolític— quan tenen el seu origen els relats dels éssers mitològics relacionats amb la neu, dels quals Joan Amades en troba els darrers vestigis en la cultura oral del Ripollès i Berguedà durant la dècada de 1920.


Per l’escassedat dels testimonis que trobà, Amades no hi donà d’entrada gaire importància i ni tan sols els publicà en la seva Rondallística. Fou al cap de 30 anys, al 1953, quan després de l’ascensió a l’Everest d’Edmund Hillary relatant la creença en el Ieti dels xerpes que l’acompanyaren, que s’adonà de la possible connexió d’aquelles rondalles pirinenques amb éssers mitològics de la neu. Així ho explicà ell mateix en una conferència feta a Salamanca el 1956, titulada “El hombre de las nieves pirenaico”, publicada dos anys més tard a la “Revista de Dialectología y Tradiciones Populares”.

En la llista d’éssers de la neu, Amades esmenta el Gegant de la Neu, el gos Nonell, Puigmal, Anet, els simiots i Andreu, Pare de la Neu. Ens centrarem en els dos primers, atès que la resta, si bé tenen algun vincle amb la neu, considero que el seu significat va per altres bandes.

El Gegant de la Neu

Temps era temps, en una masia de muntanya hi vivia un matrimoni ja gran que, contràriament al seu desig, no havien pogut tenir fills. Va fer un hivern molt fred en què, després d’una nevada de set dies seguits, la neu s’apilava i la teulada de la casa corria perill d’enfonsar-se sota el seu pes. L’home s’hi enfilà, va tirar la neu avall i davant la porta n’hi va quedar un munt ben alt. La dona en va fer un ninot, el va vestir amb robes de nena i, tal i com hagués fet amb una filla, la va asseure al banc escó, davant de la llar de foc.

L’escalfor, en comptes de fondre-la, li va donar vida. La nena de neu tractava el matrimoni com si fossin els seus pares i ajudava la dona en totes les feines de la casa tant com podia, però quan es va fondre la neu a les muntanyes, també es va fondre ella.

Els vells van esperar amb ànsia la tornada de l’hivern següent i amb la primera gran nevada feren el ninot, però aquesta vegada el vestiren amb robes de noi, que fou de gran ajuda per a l’home, però com la seva germana, en fondre’s la neu de les muntanyes, també es fongué ell.

Així van passar uns quants hiverns, però el matrimoni cada vegada era més vell i l’ajut d’aquells fills efímers es feia més i més imprescindible. Se’ls va acudir que l’hivern següent farien un ninot molt més gran que pogués fer la feina de tot l’any en poques setmanes. No es van quedar pas curts, el ninot era un gegant de neu que així que rebé l’escalfor de la vida es va treure la roba perquè l’encotillava, va devorar les provisions del rebost per a tot l’hivern, no trobava per a la seva mida ni cadira on seure ni jaç on dormir, topava amb el cap per tot arreu i, fastiguejat i emprenyat, va sortir per la porta com va poder, va marxar muntanya amunt dient pestes i allà dalt es va quedar fins que es va fondre amb les darreres neus, però cada any reneix amb la primera nevada i deambula per cims i carenes. Tot i la seva alçada de gegant, costa molt de veure perquè és tot fet de neu i la seva blancor es confon amb la que l’envolta.

El Gos Nonell

El Gos Nonell (il·lustrat per Anna Ribot-Urbita, al Calendari 2017 de mitologia catalana)

Aquesta rondalla la recollí Amades d’un testimoni de la Pobla de Lillet, l’únic que recordava el relat sencer:

En aquells temps de l’antigor portava un hostal un galant minyó anomenat Nonell, amb barba espessa i cabellera daurada, de veu dolça i bon tracte, que enamorava les mosses només de veure’l. Seductor empedreït, va sortir una temporada amb una noia que n'estava bojament enamorada i amb qui es va comprometre a casar-s’hi, però després la va deixar i la pobra es va morir del disgust.

Nonell, despreocupat, ja festejava amb una altra, a qui també va deixar al cap d’un temps, amb el mateix funest resultat, però només l’importava passar-s’ho bé i va anar enllaçant un festeig rere l’altre fins a set vegades, tots amb el mateix final.

Un vespre d’hivern va fer una gran nevada que va obligar dos viatgers, pare i filla, amb els seus cavalls, a fer nit a l’hostal d’en Nonell. La nevada fou tan grossa que s’hi hagueren de quedar quinze dies, durant els quals la bellesa encisadora de la filla va captivar tant en Nonell que cada dia que passava se’n sentia més enamorat, més encara quan ella el tractava amb un cert desdeny, indiferent als encants de l’hostaler.

El dia de la partida, en Nonell li demanà per casar-s’hi i li respongué que hi estava disposada si abans s’ho guanyava. Li calia emprendre de seguida el viatge amb el cavall, però si ell es veia amb cor de seguir-la a peu fins casa seva, en arribar-hi es casarien.

Pare i filla cavalcaven lleugers damunt el tou de neu i en Nonell corria al darrere. Cada vegada els cavalls eren més veloços i el jove s’havia d’esforçar més per no perdre’ls de vista. De tant en tant, ella es girava, més formosa, més radiant i més somrient que mai en veure’l sense alè, fins que entre grans riallades li cantà:

En vas matar una, en vas matar dues,
en vas matar tres, en vas matar quatre,
en vas matar cinc, en vas matar sis,
en vas matar set;
la vuitena no la mataràs
i per ella moriràs.

Desesperat, en Nonell exclamà:

-Maleit siga! Tant de bo em tornés gos per poder córrer més!

I així fou, a l’instant va esdevenir un gran gossot de pelatge blanc i tan llarg que l’arrossegava per la neu deixant el rastre arreu on passava. I encara ara corre, i correrà mentre hi hagi món, darrere d’aquella dona inassolible, miratge sorgit per castigar el seu orgull i crueltat. Com el Gegant de la Neu, en Nonell apareix amb les primeres neus, habita només els entorns nevats i desapareix amb el desglaç.

Del pòster "Éssers mitològics dels Països Catalans", il·lustrat per Jordi Coll

En Nonell de la Neu

Amades afegeix que dos testimonis més li van parlar d’en Nonell de la Neu, ignorant la rondalla, però afirmant que vivia entre les neus, tenia forma humana, anava despullat i era molt pelut. Per tant, en Nonell de la Neu vindria a ser un entremig entre el Gos Nonell i el Gegant de la Neu, i tanta coincidència ens fa pensar en un mateix personatge, a l’entorn del qual es van crear diverses rondalles per explicar-ne l’origen.

Trobem alguns punts de contacte entre en Nonell i els altres éssers de la neu de cultures llunyanes:

-el gegant de Baffin és un gos que no para de córrer, com Nonell després del malefici

-en les llegendes de la Dona de Neu nipona, com en la del jove hostaler Nonell, la seducció i la mort van estretament lligades

-el Ieti és la continuació de la creença en l’antiga divinitat del Gegant de Gel, i se l’associa amb un ós, com en diverses comarques pirinenques associen l’ós amb l’hivern i celebren la seva fi amb la cacera de l’ós

-de tots aquests éssers, el relat més marcadament mitològic és el d’Ymir, nascut de la trobada entre el gel i el foc. El nostre Gegant de la Neu, encara que d’una manera molt més casolana, també agafa la vida per la trobada de l’escalfor de la llar de foc amb la neu amb què ha estat format per les mans amoroses de la vella mestressa.

Nonell no és només el protagonista d’una simple rondalla, sota d’ell s’hi amaga el vestigi de l’antiga divinitat catalana de la neu, que devia estar ben arrelada en les nostres comarques més fredes, de manera similar a tants territoris de la resta del món on la neu hi abunda i la seva presència s’associa a un personatge mitològic.

Paisatge de Baffin


7 comentaris:

  1. Molt Bona feina, una delícia llegir-te !

    ResponElimina
  2. Guai, guai del Paraguai! Fantàstic recull de personatges de neu. M'ha agafat tant de fred que estic tremolant, necessito la llar de foc!

    ResponElimina
  3. Hola acabo de descobrir aquest blog a través del vídeo que teníu al YouTube promocionant el calendari del 2016. Estaría molt interessat en adquirir el calendari i el poster il·lustrat per Jordi Coll. Visc a Londres i estic agafant molta curiositat per la mitología catalana. Aquest blog és com un tresor trobat. Hi hauría alguna forma d'adquirir aquests dos productes? Online? Correu? Moltíssimes gracies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. David, gràcies pel teu interès. Escriu-me un correu a mitologiacatalana@gmail.com i mirem com ho podem fer per enviar-te'l.

      Elimina
  4. Hola Dani,
    avui he fet un forat per anar llegint les teves entrades i he començat per aquesta. M'ha encantat, moltíssim, i totes les connexions que fas amb altres mitologies, em resulten fascinants. Crec que resulta molt inspirador per fer relats fantàstics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em fascina que us fascini, és una fascinació compartida. Gràcies!

      Elimina
  5. Per si no m'acabes d'encaixar. Ens vam conèixer al Face i vaig comentar-te que m'havia comprat el calendari 2016.

    ResponElimina