diumenge, 29 de gener de 2017

L'Illa de les Dones

L'illa de les Dones (Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita, Calendari de mitologia catalana, febrer 2017)

Els antecedents grecs i romans


És ben sabut que els romans eren molt donats a la festa i que el febrer era un no parar. Bé, ho sabem d’ells perquè, d’aquell temps, és dels qui ho tenim més documentat, però el més probable és que aquest ànim festaire fos extensiu, pel cap baix, a tots els pobles mediterranis, entre els quals els nostres rebesavis catalans, altrament anomenats ibers pels forasters, no pas entre ells.

En algunes festes romanes i gregues d’aquesta època de l’any les dones hi tenien un clar protagonisme. El 15 de gener commemoraven una vaga de maternitat que havien seguit per oposar-se a un decret que les privava d’anar en carro. Naturalment, veient perillar el subministrament de futurs nous elements per als exèrcits, els senadors hagueren de cuitar a derogar-lo i elles instituïren la celebració de la victòria en aquest dia.

El primer de març era la festa de les dones casades, les Matronàlia, dia durant el qual eren les mestresses les qui manaven i els marits els qui havien d’obeir, fe’ls-hi regals i mostra’ls-hi respecte i estimació. Presidia la jornada la deessa Juno Lucina, promotora dels bons parts i protectora dels nadons.

I del 5 al 7 de febrer eren les Antestèries, en honor del grec Dionís, déu del vi. En aquesta festa el vi era l’element central, catorze dones celebraven el ritual de la barreja de vins i les noies més joves cantaven cançons verdes per expressar el pas de nenes a adultes. Amb el consum de vi s’hi vinculaven la bogeria, el capgirament de les normes o la sexualitat desfermada i a les dones romanes se’ls permetia fer coses habitualment reservades als homes, com manar o prendre la iniciativa en el galanteig o, directament, empaitar homes, costum que també devien seguir les nostres dones ilergetes i ilercavones. ¿Com s’entendria, sinó, la quantitat de tradicions transgressores protagonitzades per dones a les comarques lleidatanes i de l’Ebre al voltant del 5 de febrer, les anomenades festes de les dones?

Les nostres festes de les dones


Del Costumari Català (Joan Amades)
Amades ens en dona un bon grapat d’exemples. En molts pobles, les nostres fadrines es posaven brots d’alfàbrega entre els pits i els cabells, convençudes que la seva olor atreia els homes.

A la Granja d’Escarp era l’únic dia que les dones anaven al cafè, convidaven els homes a beure i ho havien d’acceptar tant sí com no. Es deia que, sobretot les casades, bevien fins embriagar-se i després feien tota mena d’estridències i de trapelleries als homes.

A Mequinensa es vestien d’home i feien els jocs i entreteniments propis d'ells. També a Juncosa, on, a més, les més grans prenien la taverna, bevent i fumant sense mirar prim. A Sudanell i a Sunyer, els homes tenien privat el pas a la festassa. Als pobles de la ribera del Cinca, feien un gran àpat col·lectiu femení.

Aigües avall, a Bot (Terra Alta), en el ball d’aquest dia eren les dones qui pagaven els músics i treien els homes a ballar. A Tortosa, déu vos en guard de passar un home prop d’una colla de dones bugaderes, ja que seria víctima de tota mena de vexacions, garrotades i abusos sexuals. Això darrer, a alguns potser no els semblaria tan greu, si no fos que l’ofici de bugaderes es deia que era reservat per a les dones més lletges o velles.

Santa Àgueda, patrona de les dones


Santa Àgueda (Piero-della-Francesca, 1460-70)

Com passa sovint, la tradició pagana fou adaptada al cristianisme en la figura de santa Àgueda, una bellíssima jove siciliana martiritzada, diuen, el 5 de febrer del 251. De fèrries conviccions religioses, als vint anys rebutjà les propostes amoroses del prefecte Quintil·lià i es negà a celebrar rituals pagans, fets que li van comportar la tortura, l’amputació dels pits i la mort, rostida a les brases.

En la fe cristiana se la considera patrona de les dones, advocada de la bona lactància i protectora contra les malalties dels pits, atribucions molt similars a les de Juno Lucina, advocada dels bons parts i dels nadons.

Les guerres dels homes i les paus de les dones


Roma: el rapte de les sabines


Si la guerra ha estat cosa d’homes, com és que en el calendari romà el primer dia de març, el mes consagrat a Mart, el déu de la guerra, és el de les Matricàlia, la festa que honora mares i dones en general?

Cal cercar la resposta a l’època dels inicis de Roma, fundada per Ròmul el 753 aC, que en fou el primer rei. Els primers pobladors foren pastors i veïns de la rodalia, nombre insuficient per bastir una gran ciutat, raó per la qual Ròmul ofereix dret d’asil a tothom que s’hi vulgui establir, sense demanar orígens ni passat. L’edicte fou molt efectiu, però qui va atraure fou els homes fugitius de la llei d’altres contrades: esclaus, apàtrides, desertors… La ciutat augmentà notablement de població, però no es renovaria si hi mancaven les dones i, per més crides que fessin a les poblacions veïnes, cap pare no volia casar les filles amb aquella colla de marginats.

Veient la inutilitat d’aquesta via, Ròmul decidí agafar-ne una altra de més expeditiva. Va organitzar unes competicions esportives en honor a Neptú, convidant els pobles veïns. Un d’aquests, els de la població de la Sabínia, a diferència de la resta, hi van anar amb tota la família, dones i fills, i el seu rei al davant. Quan van començar els jocs, seguint un senyal acordat, els romans es van llançar damunt les filles dels sabins i les van raptar. Aquests, desprevinguts, van ser foragitats, però un cop reorganitzats van iniciar una llarga guerra per recuperar-les.

Els romans miraven de convèncer les sabines que no els volien cap mal, que les tractarien respectuosament com a esposes, fet pel qual elles s’havien d’enorgullir de poder formar part del poble escollit pels déus. Tant sí com no, els matrimonis foren establerts i els fills no trigaren a néixer, mentre l’exèrcit del regne de Sabínia guerrejava cada cop més a prop. Emprant l’astúcia i el suborn van poder entrar dins la ciutat i en la batalla final era inevitable una gran mortaldat on peririen, d’una banda, pares i germans de les sabines, i de l’altra, els seus marits.

Les Sabines (Jacques-Louis David. 1748 - 1825)

Quin sentit podia tenir per a aquelles joves, engendradores de noves vides, un tràgic final de les seves velles i noves famílies? Totes elles eixiren al carrer amb els seus fills en braços i s’interposaren entre els dos exèrcits, clamant desesperadament per aturar una nova follia de sang i mort. Impressionats per aquella presència commovedora —filles, germanes, esposes— els dos bàndols deposaren les armes, feren les paus i uniren els dos regnes, que foren governats a l’ensems per Ròmul i el rei dels sabins Taci.

Atenes: la insurrecció de Lisístrata


Aquest cant a la pau l’escriví Aristòfanes el 411 aC, dos anys després d’una sonada derrota dels atenencs a Sicília. Relata la lluita de les dones gregues, capitanejades per Lisístrata, per aturar les incessants guerres dels seus marits. Si “feu l’amor i no la guerra” és un eslògan modern, el de Lisístrata seria “si feu la guerra no fareu l’amor”. Efectivament, aconsegueix l’acord de les dones dels diversos pobles grecs per iniciar una vaga indefinida de sexe fins que acabin totes les guerres dels seus marits. Per si de cas, a més, ocupen l’Acròpoli, on s’hi guarda el tresor de l’estat sense el qual la guerra no es pot finançar.

A mesura que passen els dies d’abstinència, el desig sexual dels homes augmenta fins a fer-los perdre els estreps, s’alcen els penis en ereccions indomables que reclamen solucions ràpides i no hi ha més remei que iniciar negociacions de pau. Per si no n’hi hagués prou, Lisístrata hi compareix acompanyada d’una bellíssima jove a qui anomena Reconciliació. Aquella sensual presència esvera encara més  els delegats, que no triguen a signar la pau i marxen esperitats cap a l’Acròpoli per fer-ho saber i celebrar-ho amb les seves dones.

Països Catalans: l’Illa de les Dones


Una de les nostres illes, Formentera, és coneguda també com l’Illa de les Dones, nom que crearen els seus veïns eivissencs. Anys enrere, amb escassa població, poca terra i pocs recursos, fou costum durant moltes generacions que els seus homes es busquessin feina fora de l’illa, sobretot a Cuba, l’Argentina i l’Uruguai. Eren les dones, per tant, qui portaven en exclusiva les regnes de la família, pujant els fills, menant el bestiar, treballant la terra, mantenint la casa… Diuen que per això les formenterenques són dones fortes, valentes, decidides i capaces de superar les adversitats.

Foto: Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera

L’altra Illa de les Dones, la llegendària, evoca paral·lelismes amb els relats clàssics, més que no pas amb Formentera. Salvat el relat —en part— de l’oblit per Joan Amades, conta que hi hagué un temps que tot el món estava en guerra. Les dones, fartes de tant dolor, de tanta destrucció, d’haver de pujar la família sense l’ajut dels marits gairebé sempre absents, acordaren una acció conjunta i quan els marits o els pares volgueren partir de nou, els abraçaren i no els deixaven anar per impedir-ho. Ells, indignats d’aquella impertinència, les carregaren en un vaixell i les deportaren a una illa perduda enmig de la mar, refiats probablement que acabats els mesos de guerrejar, quan elles ja haguessin escarmentat, tornarien a recollir-les i s’avindrien sense escarafalls al seu dòcil paper de mares i de repòs del guerrer.

Però, ai las! L’illa de les dones no la van trobar mai més per molt que la cerquessin. Només el 5 de febrer, el dia de les dones, s’hi pot anar a parar, no pas buscant-la, que així no hi ha manera, sinó per fatalitat del destí. Per això la gent de mar sap que aquest dia s’ha de guardar d’atracar en cap port desconegut per molt temporal que faci.

Tot i així, algun desventurat hi ha anat a parar i d’entrada li pot haver semblat raure al paradís. Les dones se’l mengen a moixaines i afalacs a totes hores, un dia rere l’altre, però totes les maces piquen, fins i tot els paradisos somiats en els somnis més humits, i cap mascle hi ha sobreviscut més d’una setmana. Això sí, amb el més dolç dels finals imaginables.

1 comentari:

  1. Això de la vaga de sexe sembla una cosa molt moderna i, ves per on, és un invent ben antic i, pel qeu sembla, molt efectiu.

    ResponElimina