divendres, 28 d’abril de 2017

El comte Arnau

Els ressons que ens arriben del comte Arnau ens el dibuixen com un personatge contradictori. Més llegendari que mitològic, des de l’Edat mitjana s’escampen pel país els relats orals que magnifiquen les seves gestes i malifetes.

Aquests relats, molt coneguts al Ripollès, devien estimular, al segle XVI, la composició de la tètrica “Balada del comte Arnau”. A partir de mitjans del XIX, amb la Renaixença, entra amb força en la tradició literària i assoleix el màxim esplendor en les plomes de Víctor Balaguer, Joan Maragall i Josep Mª de Sagarra.

En època recent, TV3 va fer una aposta decidida pel personatge, amb una sèrie de 5 capítols, emesos a inicis de 1994, dirigits per Lluís Mª Güell, amb música de Lluís Llach i interpretat per Pere Arquillué i el cantant de Sau Carles Sabater. En aquesta producció va ser notable i reeixit l’esforç per donar-nos una versió amable del personatge, procurant harmonitzar les múltiples contradiccions que l’acompanyen.

Calendari de mitologia catalana 2017 (Il·lustració: Anna Ribot-Urbita)

El cert, però, és que si ens atenem a les fonts originals, del munt d’històries que la gent n’explicava, enlloc no hi apareix l’amabilitat. Només les que l’associen al cabdill de la resistència contra la invasió sarraïna li donen un caire positiu, per la seva contribució en l’alliberament de l’opressor estranger.

Arnau va agafar tanta força en l’imaginari ripollès que va absorbir una munió de personatges que res no hi tenien a veure, convertint-se en el protagonista de llegendes ben diverses. Això explica que, més enllà del guerrer, hi hagi l’Arnau tirà, el seductor d’abadesses, el diabòlic, l’ànima condemnada o el Mal Caçador. Però anem a pams, el comte Arnau va existir de debò?

L’ARNAU HISTÒRIC


El personatge s’associa a la nissaga dels Mataplana, de la que es té constància des del segle XI. Durant set generacions seguides, els primogènits sempre foren batejats amb el nom d’Hug i després s’emparentaren amb les cases d’Urtx i de Pallars. En tot l’arbre genealògic només hi trobem dos Arnaus, i cap d’ells hereu: un al segle XII, net d’Hug II, i un altre mort el 1353, fill d’Hug VIII.

Alguns d’aquests Hugs foren personatges rellevants en el seu temps. Hug IV fou home de confiança del primer rei catalanoaragonès Alfons I el Cast; Hug VI mor a Mallorca, tot just el segon dia dels combats contra els sarraïns per conquerir l’illa, en l’expedició de Jaume I, el 1229; Hug VII participà en les Corts de Montsó de 1236.

Però el més conegut dels Hugs de Mataplana fou Hug V. Combaté al costat del rei Pere el Catòlic a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), que acabà amb victòria cristiana i significà el punt d’inflexió en el domini sarraí de la península ibèrica. L’any següent també participà en una altra importantíssima batalla, la que significà un punt d’inflexió en la influència catalana cap al nord: la batalla de Muret, on les tropes dels francs comanats per Simó de Montfort acabaren amb les aspiracions catalanes sobre Occitània, i on moriren Hug i el seu rei Pere, pare de Jaume I.

Per Ramon Vidal de Besalú sabem que en aquells inicis del segle XIII el castell dels Mataplana era lloc d’activitats trobadoresques, amb distingides festes, belles dames, jocs d’escacs i de taula, i guarnit amb tapissos i catifes de llampants colors.

EL CASTELL


Castell de Mataplana. Al fons, església de Sant Joan de Mata

La construcció del castell de Mataplana i de l’església contigua de Sant Joan de Mata es devia iniciar no gaire més tard de l’any 1000. La petita església ha perviscut fins als nostres dies, però el castell fou deshabitat al cap d’uns 300 anys. L’abandonament i el pas dels segles esborraren llurs vestigis i memòria, fins al punt que, modernament, la gent de la contrada situava el lloc de l’antic castell a la masia propera de Mataplana. Altres, però, sospitaven que el turonet de davant de l’església era en realitat un tell que encobria la construcció medieval, fet que quedà demostrat a partir de les excavacions iniciades el 1986, que han deixat al descobert les importants restes de l’edificació.

ELS LLOCS DEL COMTE ARNAU


No podem endinsar-nos en el món llegendari del comte Arnau sense esmentar els llocs singulars que trobem en els verals dels Mataplana, pigallats de gorgs, balços, afraus, balmes, boscúries i coronat per prats d’alta muntanya que superen els 2.000 metres al Coma Ermada, Costa Pubilla i Pedra Picada, situats a la carena que divideix la vall del Rigard i la del Merdàs, un territori fèrtil per a les llegendes, sempre a punt de ser fecundat per la imaginació.

EL PUIG DE MOGRONY


L'Hostal, la capella i l'església de Mogrony
Aquesta muntanya que ateny els 1.645 metres d’altitud aplega en els seus vessants bona part dels indrets llegendaris i dels testimonis històrics vinculats als relats sobre el comte Arnau. Tot i que ara ho trobem escrit com a MONTGRONY, segons Joan Coromines:

“Mugrón, oït allí (1926) a molta gent del país. […] Mogrony és la forma correcta, antiga, etimològica i encara usada en el país. […] Montgrony no és gaire més que una alteració deguda als forasters. […] Derivat del llatí MUCRO –ONIS “punta punxeguda”, en particular, de les armes (espasa, llança) i de tota altra cosa.”

El puig està envoltat de cingles o pendents molt abruptes que el feien molt ben defensable. Ara no en queda res, però en un document del 965 hi apareix el “Castrum Mucronis” (Castell de Mogrony), que devia ser prou important i centre de la senyoria de Mogrony, que abastava un extens territori fins a Campdevànol, Armàncies, Estiula, Gombrèn o Merolla.

LA MARE DE DÉU DE MOGRONY O DE LA LLET


Trobem la petja de la prehistòria en els menhirs, els dòlmens i les balmes poblades al neolític, i el rastre de cultes precristians resseguint la llegenda de la Mare de Déu de Mogrony o de la Llet. Com tantes altres del nostre país, és una marededéu trobada i, per tant, sospitosa de ser la successora d’una divinitat femenina anterior al cristianisme. Reforça aquesta hipòtesi el fet que és una verge negra.

La llegenda diu que fou trobada l’any 804 on ara hi ha la font de la Mare de Déu de la Llet, per dos bous i un pastor. Traslladada a l’església de Mataplana, no s’hi estigué gaire, car per dues vegades se’n va esfumar, apareixent a la balma d’un cingle, al vessant sud del puig de Sant Pere de Mogrony. Entenent que era allà on volia estar, se li va construir l’ermita, penjada al bell mig d’aquell balç, on roman encara.

Al lloc on havia estat trobada per primera vegada hi ha una font que ho rememora. La data que hi consta és la de l’any 1627, però és molt probable que es refereixi a una restauració i que la font sigui molt anterior. De fet, en la “Narració històrica”, el pare Torrentó hi explica que el 1614 l’amo d’aquell terreny hi feu posar una reixa per impedir l’accés de la gent. La font gairebé s’eixugà i entenent que era desig de la verge continuar essent accessible a tothom, feu treure la porta i deixà la resta de la reixa en record d’aquest prodigi. Naturalment, la font tornà a brollar com abans.

Aquest fet no és l’única singularitat, ja que la font brollava per un dels pits de la verge, tot i que un broc posterior li prengué l’aigua. Vet aquí que tantes coincidències —marededéu trobada, verge negre, la font que brolla pel pit de la Mare de Déu de la Llet— ens porten inevitablement a Isis, la deessa egípcia de pell fosca, modèlica esposa d’Osiris, alletant l’infant Horus a la seva falda, tan venerada als països mediterranis durant els segles del canvi d’era. En parlàvem a l’entrada de “La Molsosa i les deesses mare”.

EL FORAT DE SANT OU


Forat de Sant Ou
Al mateix puig de Mogrony, però a la banda de ponent i enmig d’un bosc, s’obre un avenc tan fosc i fondo, que a ulls de la gent de la zona arribava fins les coves de Ribes i, àdhuc, fins al mateix infern.

Ningú no havia gosat mai baixar-hi fins al 1901. Ho havia intentat abans un enginyer francès durant un mes de juliol. L’intent no prosperà, diuen que del forat sorgí un vent espantós que s’endugué capes dels pastors i barretines dels pagesos expectants, i una pedregada destrossà tots els camps de blat, encara per segar.

Amb aquest precedent, els pagesos imposaren a l’intrèpid mossèn Norbert Font i Saguer que fes l’intent quan el blat ja fos al sac i ben lligat, i el compromís de fer-se càrrec dels possibles danys a conseqüència dels desastres naturals que pogués desencadenar el seu atreviment.

El 6 d’agost de 1901, mossèn Norbert, acompanyat del pintor Cruset i dels germans Fossas, es ficà a la gola del llop. La baixada als inferns durà set hores i en retornar a la llum del dia foren fortament aplaudits. Ni túnel interminable fins les coves de Ribes ni entrada de la casa de Satanàs, però si veure les imatges ja impressiona, ser-hi a dins ha de ser una experiència inoblidable, la profunditat del forat de sant Ou és de 67 metres.

MONEGALS


Al nord-est del puig de Mogrony, munts de pedres i restes de parets ens indiquen l’indret on se suposa que s’aixecava l’antiquíssim convent de Monegals i el poblet que hi prosperà al seu voltant. Del topònim, Coromines en dona aquest significat: valls pertanyents als monjos. Això dona peu a pensar si hi ha quelcom de cert en la llegenda que diu que el nucli fundador del monestir de Ripoll sorgí de l’encara més antic monestir benedictí de Monegals.

LES LLEGENDES DEL COMTE ARNAU


L’ARNAU GUERRER


A la recerca d’un referent fundacional ben èpic, alguns catalans han vist en les gestes llegendàries d’Arnau el moment d’inici de la nació catalana tal i com la coneixem avui. El puig de Mogrony seria la nostra Covadonga i si a Astúries foren capitanejats per don Pelayo, aquí ho serien, segons els relats orals, pel comte Arnau. En la tradició literària, en canvi, el senyor de Mataplana és un dels Nou Barons de la Fama, llegenda que mereix un capítol a part.

En aquest vessant èpic, el personatge fascinà el folklorista Rosend Serra i Pagès (1863-1929), que durant més de 40 anys trepitjà les terres del Ripollès a la recerca de qualsevol element que pogués tenir vinculació amb el comte, car estava convençut que havia de ser el protagonista de la gran epopeia catalana que ell mateix somiava escriure, però la mort se l’endugué sense fer-ho i el projecte frustrat ha esdevingut un dels grans temes nacionals pendents.

La llegenda de la gesta de les Coves de Ribes


Quan hi va haver la invasió mora, aquests arribaren fins al peu de Mogrony, però no es veieren capaços d’envair aquella muntanya tan agresta. Tanmateix, imposaren forts tributs que portaven a la ruïna del país.

El comte Arnau va convocar els vassalls al castell de Mogrony. S’hi aplegaren els pagesos de Viles Grosses, Viles Xiques, Maials, veïnat del mas de l’Ou i els de Monegals. Davant la Mare de Déu, tots van jurar lluitar contra els moros. Baixaren a les valls per fustigar-los, però els sarraïns reaccionaren amb tanta força, que van haver de recular cames ajudeu-me fins a Monegals i el cabdill Arnau encara més enllà, enfilant-se a la més alta de les coves de Ribes, que s’alça a 26 m. d’altura en un cingle damunt del riu Freser. Els enemics no volien de cap manera renunciar a la captura del cabdill dels revoltats, van amuntegar branques de molts arbres fins assolir l’entrada de la cova on, a cops d’espasa, el comte els anava matant a mesura que arribaven. En vista de la gran mortaldat que patien s’ho van deixar córrer, però mentre havien estat tan entretinguts, els pagesos havien contraatacat per una altra banda. Replegats de nou al so del corn, havien liquidat la poca guarnició que romania al castell moro, n’havien mort el rei i en retornar la tropa mora, la van encerclar per sorpresa, causant-li la desfeta total. De seguida  va córrer la notícia de la gran victòria i molts pagesos es van afegir a la lluita, fent fugir els moros que quedaven fins Alpens.

La història de la gesta de les Coves de Ribes


L’any 711 els berbers entren per primera vegada a la península ibèrica. El juny del 712 ja ho fan amb un exèrcit d’uns 18.000 àrabs i avancen cap al nord fent l’ocupació en part per negociació i en part per les armes. El 725, amb la capitulació de Carcassona, Nimes i la resta de la Septimània, queda completada la conquesta del regne hispano-got, però des de bon començament els antagonismes entre les tribus àrabs provocaren constants enfrontaments entre ells. Això fou aprofitat i, de vegades, fomentat pels nobles d’aquí, per recuperar poder. Al mateix temps, però, qui augmentava el seu poder al sud del Pirineu eren els francs, i això provoca una revolta independentista i anti-franca a les terres centrals de Catalunya el 827, fet que demostra que els indígenes suposadament francòfils, no ho eren més que per qüestions tàctiques.

Després d’un període de pau d’uns 15 anys, els sarraïns, aprofitant els enfrontaments entre els nobles francs, llancen un atac de gran volada contra Narbona. Corria l’any 841 o 842. Els expedicionaris passen pel Bages, el Lluçanès i Osona amb el propòsit de travessar el Pirineu per la Cerdanya, però en els escanyalls de les coves de Ribes foren repel·lits pels homes del comte Sunifred de Cerdanya.

Ben segur que el record d’aquesta gran gesta es va transmetre de generació en generació. Amb el pas dels segles el nom del lloc va seguir inalterable en la memòria d’aquella gent, car el lloc seguia essent real i identificable, però no passava el mateix amb el nom de qui comanava les forces autòctones. Amb la posterior popularitat del comte Arnau, aquest li prengué la glòria a l’oblidat comte Sunifred de Cerdanya.

L’ARNAU PECADOR


Un aspecte de la personalitat del comte Arnau que ens ha arribat per la tradició oral és la del pecador, és a dir, l’home que no tem la ira de Déu i és capaç de cometre sacrilegis, blasfèmies, pactes amb el dimoni, luxúria i altres actes ofensius a la divinitat. En aquest àmbit, Arnau s’apropia del personatge del Mal Caçador, del qual parlarem en un altre article.

Les visites a les abadesses i el dret de cuixa


El comte es va enamorar apassionadament de l’abadessa del monestir i de nit la visitava, passant amb el cavall per un passadís subterrani que tenia l’entrada pel forat de sant Ou, sortia a les coves de Ribes i d’allà anava fins el monestir de Sant Joan de les Abadesses o el de Sant Amanç. Diu la cançó recollida per Serra i Pagès el 1905:

“Les monges de Sant Amanç
totes en finestra estan.
Veuen venir un jove galant:
–Galant, galant, voleu lloguer?
I quina feina sabeu fer?
–Portar les monges al cutxer
i dormir-hi si convé.
Quan vingué lo cap de l’any,
dotze monges, tretze infants,
la priora els dos més grans”.

Sant Amanç fou fulminat per un llamp diví un vespre de disbauxa. En nits de tempesta, entre els seus enderrocs se senten encara el dringar de les copes i les rialles i els xiscles d’Arnau, dels seus companys i de les monges.

També exercia el dret de cuixa, que perpetrava als castells de Blancafort, Sant Amanç, Saltor, Besora, Santa Maria de Vinyoles i la Franquesa, on se li amotinaren els súbdits i hagué de fugir, quedant lliures de la seva tirania i per això l’indret es va passar a dir la Franquesa.

Apunts històrics sobre el tancament del monestir


No és gaire versemblant que a Sant Amanç hi hagi hagut mai un monestir. Allà on la gent suposa que estava situat, el que hi ha són munts de pedra de la mateixa muntanya i no pas les runes d’un antic monestir. El convent de Sant Amanç pot ser una invenció d’alguna gent de Sant Joan, entre ells segurament alguns capellans, que es volien treure del damunt l’estigma del monestir del seu poble i van traslladar l’origen geogràfic de les llegendes de les monges a un altre indret.

Els fets històrics que originaren la mala fama es remunten a l’any 1017, quan el convent de Sant Joan de les Abadesses fou clausurat pel Papa Benet VIII a instàncies de Bernat Tallaferro, germanastre de l’abadessa d’aquell moment, anomenada Ingilberga. Diu la veu popular que al monestir s’hi donaven tota mena d’excessos sexuals i orgies entre les monges i els senyors, cosa d’altra banda no massa estranya a l’època medieval.

El cert és que Bernat Tallaferro feu informar el Papa de les suposades festes que se celebraven al monestir i aquesta fou la raó de l’ordre de clausura. La butlla papal instava a dissoldre la comunitat per haver convertit “la casa d’oració en un bordell de meretrius de Venus”. El que ja no sabem és si realment aquestes orgies havien tingut lloc o si tot plegat fou una maniobra política de Tallaferro per conquerir més poder. El més probable és que fos una suma de les dues coses.

El tancament del convent i l’expulsió de les monges donaria empenta a la imaginació popular, que amb el pas dels segles ho transformaria en la llegenda de les monges i que, amb la irrupció posterior de la balada del comte Arnau, aquest personatge seria incorporat, cinc o sis segles més tard, a les bacanals de les monges.

Promotor de grans obres i blasfem empedreït


Resseguir el cingle que s’enlaira darrere l’hostal de Mogrony fins assolir la capella de la Mare de Déu en un primer replà, i el pla de Sant Pere amb l’església, a dalt, seria només a l’abast d’escaladors si no hi hagués l’escala excavada fa segles a la roca viva.

El promotor de l’obra fou el comte. Els seus obrers picaven amb pics i magalles, però la roca era tan dura que s’ho volien deixar córrer. Arnau els va haver de prometre que els donaria el mateix volum de blat que el de pedres que traguessin, és a dir, que cada mesura de pedres els hi canviaria per una mesura de blat ben curulla.

Acabada l’escala i fets els comptes de les mesures de pedra, el comte els va pagar amb mesures de blat enrasades i no pas curulles, com havia promès. Aquesta és una de les principals raons de la seva condemna eterna, haver incomplert la paraula donada als seus treballadors.

Segons els testimonis orals recollits per Serra i Pagès i Romeu Figueras, les grans obres promogudes per Arnau foren múltiples. Feu construir els castells de Puigbò, Solans, Blancafort, Monegals, Sant Amanç i Castellar de n’Hug, les esglésies de Sant Pere d’Huire, Sant Pere de Ribes i el santuari de Mogrony.

Altres obres seves no arribaren a bon port pel seu caràcter arrogant i una llengua endimoniada. Volia fer arribar les aigües del Llobregat fins al castell de Mataplana. Quan la canalització era a punt de finir, la comtessa li va dir:

–Si Déu vol, aviat tindrem l’aigua.

I ell respongué:
–Tant si ho vol com si no ho vol, tindrem el Llobregat a Mataplana —i a l’instant tota l’obra va quedar destruïda.

La mateixa història es repetiria amb una altíssima torre que feia construir a Mogrony, des d’on volia veure el pla de la Pera.

Gats, bocs i dimonis


Gorg dels Banyuts (www.pauguerrero.com)

Són moltes les històries del comte Arnau relacionades amb gats i, algunes, amb bocs. La més coneguda és la que diu que el comte tenia dos gats que de nit li aguantaven espelmes mentre sopava o que, al forat de sant Ou, li servien el menjar. Una nit, tornant de Gombrèn, un dels gats, que també es deia Arnau, l’esperava a la Roca del Gall, damunt del gorg dels Banyuts, per endur-se’l a l’infern. Tots dos lluitaren aferrissadament i Arnau va matar el gat. Un cop arribat al castell, li explicà a l’altre gat, que digué:

–L’Arnau ha mort? Era el meu germà!

Dit això, s’abraonà damunt del comte, el matà i se l’emportà a l’infern.

Una altra versió diu que Arnau apadrinà un infant d’una casa molt pobra, regalant-li un vestit. Al cap d’uns anys el nen morí i el comte reclamà el vestit. Se li va aparèixer el difunt i l'hi lliurà. Després, de camí cap a Mogrony van comparèixer una munió de gats que el volien atacar, però amb el vestit de l’infant aconseguí mantenir-los a ratlla i matà el gat més atrevit. Un cop a Mogrony, ho va explicar al gat que li feia de criat aguantant-li un ciri. Aquest va dir que el gat mort era el seu germà i llavors sorgiren de nou, de totes bandes, una munió de gats que se l’emportaren a l’infern.

Aquestes i d’altres llegendes on intervenen gats que parlen són el record de velles creences. El gat era la forma més freqüent que prenien les bruixes quan anaven a l’aquelarre, segons creia la gent a tot el Pirineu i a bona part de l’Europa occidental.

L’altra llegenda del comte relacionada amb el gorg dels Banyuts diu que uns dimonis amb forma de boc s’emportaren el comte al gorg, on morí ofegat i d’allí anà de dret cap a l’infern.

Aquest gorg és ple de llegendes semblants, protagonitzades per altres personatges. No té res d’estrany, car a la majoria de gorgs s’hi situen llegendes d’encantades o de dimonis.

Arnau, l’ànima en pena


Si la llegenda del comte Arnau ha perdurat amb tanta vitalitat és perquè, segons aquesta, el comte és condemnat a vagar eternament. Tret de l’Arnau guerrer, tots els fets  que es conten del personatge són per explicar les causes que el portaren a la condemnació. Segons la tradició oral, se’l pot veure en nits de vent i tempestes cavalcant un cavall que és el mateix diable i envoltat de flames; se’l sent xiular i cridar els seus gossos, i tots corren suspesos en l’aire; al seu castell s’apareix a la seva muller i a Sant Amanç encara ressona l’enrenou de les orgies.

Si les històries de gats i bocs, de les blasfèmies o de les monges, la gent del Ripollès les podia sentir molt llunyanes en el temps, l’ànima en pena vaga eternament i, per tant, és encara present —o ho ha estat fins fa poc— en les creences dels habitants d’aquelles contrades, sobretot quan els llamps i trons, els aiguats i els vents enfurismats componen unes nits de tempesta memorables. M’explicava un pagès d’uns 70 anys, a la mateixa hostatgeria de Mogrony, el juny de 1990, que quan ell era jove el capellà del poble feia clavar unes creuetes als camps a tots els pagesos i resar unes oracions per tal d’evitar les pedregades.

Serra i Pagès, durant el primer terç del segle XX, va recollir els testimonis de gent que assegurava haver sentit els crits o els xiulets del comte o els lladrucs dels gossos o, fins i tot, haver-lo vist. Les tempestes han anat sempre associades als esperits, a les bruixes i a la màgia. No ens ha d’estranyar, doncs,  que la imatge més palpable i directa del comte Arnau sigui enmig de tempestes nocturnes.

ARNAU, EL TIRÀ FEUDAL


Són les mateixes llegendes les que ens expliquen l’origen de les propietats del comte a Mogrony: per un conflicte amb el rei, Arnau fou desterrat a Mataplana. Li donaren una pell de bou, prometent-li tota la terra que pogués encerclar amb ella; la tallà en tires molt primes de cuir i obtingué l’extensió de territori que agafa la casa-castell i la capella de Sant Joan de Mata. Trobem llegendes similars arreu d’Europa durant l’Edat mitjana i, més antigament, en la fundació de la ciutat de Cartago per la princesa fenícia Dido.

Bona part de les malifetes del comte i de les causes de la seva condemnació venen explicades o insinuades a “La balada del comte Arnau”, cançó que es dansava i que probablement fou creada a finals del segle XVI o principis del XVII a la vila de Ripoll. Així ho afirma Josep Romeu Figueras en la seva documentada tesi doctoral.

A la balada, l’ànima del comte, cavalcant un cavall demoníac i envoltats de flames, s’apareix a la vídua i li demana per les filles, les criades i els mossos, i recomana que se’ls pagui bé. Després parla dels seus pecats: “males llambregades”, males paraulades”, “males abraçades”, “males trepitjades” i “pagar mal les soldades”. A causa de tot això li han donat posada a l’infern, on ha de tornar a la mitjanit, quan el gall canti.

Per a Romeu Figueras és la balada la que origina la llegenda, el personatge d’Arnau no té cap antecedent històric sinó que és un nom triat per les necessitats de la rima i el títol de comte és per donar més força al protagonista. Allò que la balada només insinua es transforma en fets concrets en la mentalitat de la gent, fent-ne un empelt amb les llegendes molt corrents de l’època en aquella zona. Així, les males llambregades, males abraçades i males trepitjades són relacionades amb la mala fama del convent de monges de Sant Joan o amb el dret de cuixa que exercia en diversos castells. Les males paraulades, amb les construccions inacabades per causa de les seves blasfèmies.

Però per Romeu, l’aportació més original d’aquest mite de l’ànima en pena és la de la condemnació “per pagar mal les soldades”. Original perquè no hi troba cap paral·lelisme a cap altra tradició d’ànimes en pena, ni a les d’origen celta ni germànic ni cristià. Un tret molt característic de la mentalitat del poble català queda reflectit en aquests versos: la valoració del treball i l’obligació de complir amb la paraula donada.

Tot allò que a la balada són acusacions genèriques queda totalment concretat en la tradició oral posterior, però a més a més, fa néixer altres petites llegendes secundàries que reforcen l’aspecte tirànic del personatge, cóm és fer matar súbdits per causes menors o els tiberis que feia amb altres poderosos, on les súbdites nues els servien el menjar i eren sotmeses a tota mena de vexacions.

Tot plegat, record dels “mals usos” i altres abusos que a la Baixa Edat mitjana els pagesos hagueren de patir durant segles dels senyors feudals, lleis impositives sobre les propietats, lleis de vassallatges i dret de maltractament físic sobre el súbdit, per qui no podia intercedir ni el mateix rei.

El primer d’aquestes mals usos fou la “remença” o redempció que el pagès havia de pagar per abandonar el domini senyorial on estava adscrit, que es començà a aplicar a partir del segle XI.

Les primeres revoltes importants contra els mals usos, de caràcter espontani i violent, comencen cap els anys 1380-90 i minven a partir de 1416, però pocs anys més tard es revifen amb la crisi econòmica. El 1449 el sindicat remença compta amb uns 20.000 adherents. La radicalització remença i la reacció senyorial porten a la Primera Guerra Remença, que esclata a principis de 1462 a les comarques gironines de muntanya i s’estén ràpidament. Pocs mesos més tard els remences s’alien amb el monarca Joan II, que s’enfronta a l’exèrcit reclutat pels senyors.

La guerra civil acaba el 1472, però a partir de 1474 reapareixen les bandes de pagesos armats i el 1484 esclata la Segona Guerra Remença, que acaba el 1486 amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada per Ferran II, que extingeix els mals usos i altres lleis que atemptaven contra la dignitat més elemental dels pagesos.

Aquestes revoltes i guerres hagueren de tenir una repercussió molt important al Ripollès, ja que els principals focus d’agitació eren ben propers. És lògic que les causes que portaren a aquests fets —el poder tirànic dels senyors feudals— perdurés en el record dels pagesos durant segles i que la transmissió generacional es volgués fer amb exemples concrets per fer-ho més entenedor als qui ja no ho havien viscut. No importava gaire si les històries narrades havien passat tal com s’explicaven, al peu de la lletra, l’important era transmetre la memòria d’aquella situació d’opressió tant de temps patida.

En síntesi, Arnau és una ànima condemnada a cavalcar eternament el seu cavall, envoltats de flames, en nits de tempesta, pels cims de Mogrony. Les causes de la condemna foren diverses: l’atrafegada vida sexual, especialment la relació amb l’abadessa, la supèrbia i les blasfèmies, els tractes amb éssers demoníacs, i les que fan referència a la seva conducta tirànica, especialment el fet de no pagar allò que havia promès als obrers de l’escala de pedra de Mogrony.

Arnau és la concreció de la imatge que el pagès de remença i els seus descendents tingueren dels senyors feudals. Foren més de cinc-cents anys patint els abusos desmesurats dels poderosos, fou la imposició del sistema feudal i la total desaparició de les formes de propietat comunitària, excepte a zones com el Pallars Sobirà on encara ara podem trobar reminiscències d’aquesta organització social que ve de temps prehistòrics, com la propietat comunal dels boscos del pobles.

Remença
En record dels mals usos, del dret de cuixa que alguns “nobles” arribaren a perpetrar, de l’extingida propietat col·lectiva, i a la memòria de lluitadors remences com Francesc de Verntallat o Pere Joan Sala, Arnau, i amb ell els senyors feudals, són condemnats a vagar eternament com a venjança per la llarga opressió que els pagesos hagueren de patir. Allò que, a ulls del poble, Arnau representava no era la glòria de l’alliberador contra els ocupants estrangers, sinó la infàmia d’uns temps superats que no han de tornar mai més a la nostra terra.

Bibliografia

  • Bonnassie, Pierre. Catalunya mil anys enrere. Vol. I. Edicions 62. Barcelona, 1979.
  • Busquets, Esteve. Montgrony, entre la història i la llegenda. Ed. Maideu. Ripoll, 1984.
  • Coll i Alentorn, Miquel. La llegenda d'Otger Cataló i els Nou Barons. 1948. (http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000152/00000080.pdf)
  • Cutrina, Gonçal. Llegendes i tradicions de les valls del Ter i del Freser. Ed. Maideu. Ripoll, 1981
  • Galceran-Uyà, Pere. La lliga de Molins de Rei, 1418. L’Espai/ nº 1. Molins de Rei, 1998. (http://raco.cat/index.php/Espai/article/view/173396/245315)
  • Maideu, Eudald i diversos autors. El comte Arnau i el castell de Mataplana. Revista de Girona/ nº 152, 1992.
  • Rangil, Daniel. El comte Arnau. Treball inèdit, 1992.
  • Romeu Figueras, José. El mito de “el comte Arnau”. Archivo de Etnografía y Folklore de Cataluña. Barcelona, 1948.
  • Salrach, J.M. Història dels Països Catalans. Dels orígens a 1714. Edhasa. Barcelona, 1982.
  • Serra i Vilaró, Joan. Baronies de Pinós i Mataplana. Centre d’Estudis Baganesos, 1989.
  • Valriu Llinàs, Caterina. Del comte Arnau al comte Mal: història, mite i llegenda. Universitat de les Iles Balears.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada