La llegenda del gegantàs Puigmal

Gegantàs convertit en cim del Pirineu, Puigmal és l’únic vestigi d’un antiquíssim relat sobre el pas de la vida nòmada i caçadora de les  glaciacions a la implantació de la ramaderia en un món més càlid. Vinculat als déus que transmeten la saviesa, per protegir la fauna i eradicar la fam entre els homes Puigmal els ensenyà a munyir i a fer formatges. Diu la llegenda que, en cessar la cacera, bèsties i persones convisqueren sense por fins al jorn que al Mal Caçador se li desvetllaren atàvics instints i desenterrà les armes, però encara ara hi ha gent que malda per recuperar aquella vella harmonia.

Del pòster "Éssers mitològics dels PPCC". Il·lustració de Jordi Coll.

Puigmal (figura de Jordi Rangil)

Puigmal al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Sant Valentí: festa americana o catalana?

Ara farà un any, publicàvem Sant Valentí o sant Jordi o les lupercals?, on explicàvem l’autèntic origen de la festa dels enamorats en les festes romanes. S’ha estès molt la creença que la diada de sant Valentí és una imposició consumista vinguda dels nord-americans, però abans que Colom arribés al Nou Continent, els catalans ja el celebràvem com el dia dels enamorats.

A casa nostra, bressol de la fórmula sant Valentí-ocells-enamorats, la tradició s’anà perdent fins que fa unes dècades retornà de la mà de campanyes publicitàries consumistes. Això, sumat a la creença d’un origen anglosaxó i a l’arrelament de la rosa per sant Jordi, ens ha fet dir a molts abrandats patriotes, amb un desdeny indissimulat: “jo sóc més de sant Jordi”, però ara pla, ens ho haurem d’empassar, perquè descobrim estupefactes que, a més de ser els creadors mundials de la diada de sant Jordi, també ho som de la de sant Valentí. A enamoradissos ningú no guanya als catalans i, ben mirat, pel sol fet de suportar-nos diàriament, les nostres parelles bé es mereixen flors i regals ben sovint, i una parcel·la ben guanyada al cel per tota l’eternitat. Catalans, s’ha acabat el dilema: a la memòria dels vells Luperc i Faune, som de sant Jordi i de sant Valentí.

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)

Els ogres

Havia estat força estesa la creença de l’existència, en l’antigor, de races d’homes gegants. Els ògrecs catalans, com els ciclops grecs i els ojàncanus càntabres, tenen un sol ull, viuen en coves i sovint menen un ramat. Els més coneguts són el gegant de la Quera al Moianès, l’ògrec de Rocallaura a l’Urgell i el gegant Aneto al Pirineu. Golafres de mena, si arrepleguen algun pobre home se’l fan a la brasa. Invencibles per llur força física, però vulnerables per curts de gambals, l’estratègia per escapar-se’n és ferir-los a l’ull, deixant-los cecs, com ja féu Ulisses amb Polifem a l’illa dels Ciclops.

Ogre al Calendari 2016 de mitologia catalana. Il·lustració d'Anna Ribot-Urbita

Tota la informació a:

Mitologia dels Països Catalans

Amb textos de Dani Rangil, il·lustracions de Laia Baldevey i pròleg d'Agustí Alcoberro.

Editorial Efadós (2022)